Sense l’ESO, joves autojubilats

És una de les dades que explica l'Informe del sistema educatiu de les Illes Balears elaborat pel Consell Escolar de la nostra Comunitat, que és un òrgan independent que aglutina els diferents sectors relacionats amb l'educació. Les seves preocupacions són ajudar d'una manera independent a fixar necessitats i recomanar millores. Coneixia des de fa anys dades negatives, però ingenuament, pensava que s'haurien corregit... que va, la dada del titular quasi em tomba d'esquena: prop de la meitat dels joves no obté la titulació mínima de l'ensenyament obligatori. La recomanació de la Unió Europea per a 2010 és que aquest percentatge hauria de ser de menys del 10 %. Per sort al continent hi ha gent amb sentit comú.

Algú dirà és que el títol de l'ESO és difícil d'obtenir. No. Vull recordar uns quants aspectes: que els de la via ordinària el poden obtenir amb un parell d'assignatures suspeses. Que la mala consciència en el rànquing internacional fa que la pressió indirecta del sistema sigui perquè el professorat aprovi més alumnes dels que objectivament han arribat als objectius mínims. Que hi ha alumnes de diversificació de 3r i 4t curs que el treuen amb currículums més abreujats i amb una atenció personalitzada. També hi ha alumnes que se'l poden treure per la via dels Programes de Qualificació Professional Inicial, mitjançant uns continguts molt distants dels ordinaris. I en general podríem dir que la càrrega intel·lectual, formal, dels cursos d'ESO no és feixuga.

El que resulta terriblement difícil a més de 4 de cada 10 joves és l'esforç sostingut per complir amb la feina imprescindible per aprovar. La meitat dels nostres joves no és capaç d'aguantar la rutina d'aprofitar les classes i fer un poquet de feina a casa. És superior a les seves forces. S'autojubilen de joves. Són els primers resultats de la societat sense «desmamar» (confortats, consumistes, impacients). Els insubmissos d'aprendre.

No podem parlar de fracàs escolar, el més apropiat és fer-ho de fracàs personal, de l'educació en moltes famílies i de fracàs de la societat educadora, perquè el 56 % dels escolars sí els serveix el sistema i és el mateix, les variables descontrolades són altres. Mentre però intentam compensar per mitjà de les escoles allò que no els pertany i els resultats no acompanyen, perquè no és el lloc on hi ha la ferida, insistint també acabarem amb el prestigi d'una escola que hauria de ser concebuda com una oportunitat de progrés personal i comunitari i no com un refugi d'inadaptats. Els virus educatiu ( l'epidèmia) és en el sentit educador de famílies i societat i és on cal intervenir.

Salvant les distàncies, em deman quin seria el balanç en una empresa en què el 44% de la seva producció s'allunyàs dels objectius. Quina seria la satisfacció davant d'una família, d'un mecànic, o uns sanitaris en què el 44 % de tot no acabàs de funcionar.

Per ser una societat optimista és bo primer ser més seriosos i més feiners, perquè si no l'optimisme s'acaba convertint en badoqueria. Viure d'una manera regalada i enganyats només haurà produït ciutadans que seran els analfabets de la societat del coneixement, que es deixen emprar per polítics corruptes, que acaben pagant els deutes de la crisi dels altres, mentre els centrifuguen el cervell amb tot de televisions milionàries.

Visca la societat educadora de veritat, visca el sentit educatiu de la II República.