N’hi ha per plorar

En un ambient tan sòrdid es va obrir una escletxa de llum quan en Tsapatero, que és molt espavilat, va entabanar en Marianu amb la Roja. El va fer creure que una victòria amb el futbol els podia ajudar a tots dos. Llàstima que no tenim reportatge fotogràfic, perquè na Francis, que no sabem d'on l'ha tret l'espia per fer-li de secretària, no va pensar a posar piles a la càmera.

-– Ho seria polit que guanyàssim el Mundial –sospirava en Mariano amb els ulls en blanc– i veure hissar la nostra bandera nacional de la nació en aquella terra estranya que quan tocava no vam pensar a conquistar...

– I tant, que ho seria –va respondre en Tsapatero amb ulls de fura– mentre feia senyes a la dama del sado perquè reparàs en la cara de cobrómbol que posava el seu contrincant.

– Ho veus, Àngela –va afegir ben fluixet a la dama– com aquest es distreu amb qualsevol cosa i et faria anar l'economia encara pitjor que jo? Si guanya la Roja, seria capaç de donar una paga extra als funcionaris i regalar un altre palauet al famós mallorquí i tres vestit nous a l'inefable valencià...

–Ai mumare! –va exclamar n'Àngela davant una tessitura tan mesetària–. Jo el que vull és que els meus banquers recuperin els crèdits que van donar a les vostres immobiliàries –i va envelar una altra fuetada a cada un.

– Però dona –es va sentir una veu que deia–, no siguis tan implacable amb el meu amic, que ara ha descobert el bon camí –i de darrere la porta va aparèixer un individu, però com que hi havia molta fosca se'l veia ben negre.

– Ubama –va exclamar la dama canviant de cara i ordenant-se la pitrera–, què hi fas tu aquí? Què no eres de creuer pel teu golf del Mexipote?

– No me'n rallis, del golf –va respondre ell mentre s'amagava la cara entre les mans–. Mira que en vaig prometre de coses, a les eleccions... I aquí me tens, sense poder tancar una trista aixeta de petroli. Noltros podem, noltros podem... –i es va posar a plorar desconsoladament.

– Jo tenc molta experiència en aquestes coses d'empastifar la mar –va intervenir en Marianu, que es volia fer l'interessant–. I li puc dir que estigui tranquil. Me miri a jo, aquí estic com si res no hagués succeït.

– Però és que tu vius en un país molt estrany –va replicar el tal Ubama amb un cert desdeny però sense deixar de plorar–. A ca meva qui la fa la paga i qui la caga no torna. Però jo no som aquí per parlar de desgràcies, que he vingut per felicitar el meu amic Tsapatero...

– No és el millor moment per fer-nos la foto que me deus –va respondre l'al·ludit, que com recordaran anava amb un jou al clotell i les mans fermades–. Però si em vols felicitar pel 2 a 0 de dilluns capvespre contra una potència sud-americana, t'ho agraesc en nom dels ciutadans del gran país que tenc l'honor de presidir –i ho va dir sense poder alçar gaire el cap per culpa del jou.

– De presidir-lo de moment –va puntualitzar en Marianu–, perquè si depèn de jo, que ara m'entenc tan bé amb els sindicats, et durarà ben poc. Ubama, Àngela, mirau-me, que som aquí! Jo som l'alternativa!

– Molt bé, molt bé –va respondre el tal Ubama mentre intercanviava una mirada d'espant amb la dama–. Deixa la teva targeta a la meva secretària i et felicitaré per Nadal. I tu, Tsapatero, no és de futbol que et volia rallar, i ja sé que per al vostre gran país és la cosa més important després del Tribunal Constitucional...

– Idò? –va reviscolar en Tspatero–. Què és que em vols felicitar perquè he acabat la presidència de la Unió Europea sense que mos hagin expulsat?

– No has de ser tan negatiu, amic meu –va replicar el del "We can" mentre li donava un copet a l'esquena–. T'he de felicitar perquè finalment fas les coses com cal. Retallades socials, puja d'impostos, rebaixes de sou... Per aquest camí, arribareu a viure d'acord amb les vostres possibilitats. I el món us ho agrairà.

– Tu no saps com s'agraeixen, en aquestes circumstàncies, les paraules d'un amic –va respondre el del jou al clotell mentre arrancava a plorar desconsoladament.

– Ah –va fer en Marianu, que també va començar a bramar–. I jo, i jo que m'he quedat sense amics per pactar ni dins ni fora del país, què hauré fer?

– I què us pensau jo? –va exclamar n'Àngela mentre li començaven a brollar les llàgrimes– Que és fàcil fer de dama de ferro quan veus que tot s'esfondra i per no saber ja no sap ni qui hi ha darrere?

Na Francis també plorava, però no sabia per què.