Les paraules ben tractades

M'han encarregat, una vegada més, en un acte d'enorme irresponsabilitat, ser, d'alguna manera, portaveu del jurat. I he de confessar, en primer lloc, que això de formar part d'aquest tribunal de les lletres -quina contradicció!- és quelcom molt semblant a assistir a un concert amb el seus tres corresponents moviments típics: allegro-adagio-allegro. Per què? I vet aquí la meva segona confessió: perquè, molt sovint, un es sent cansat, força cansat i desencisat del món que l'envolta i per moltes i molt diverses raons, no essent la menys important l'ús, l'abús i la perversió que, molt freqüentment, es fa de les paraules. Paraules, en essència, pensades per comunicar-nos i/o per a la creació estètica. Paraules, també, que, generalment, no són així utilitzades i sí violades i maltractades en forma de mentides, calúmnies, insults, falses argumentacions, etc... D'aquí aquesta alegria, aquest allegro que sento quan, dins la pau de casa meva, em trobo amb els treballs presentats, any rere any, al "Illa de Menorca". Perquè sé que, cada original, és, per a les paraules, una llar; perquè sé que les paraules han estat ben tractades; perquè la seva utilització ha estat, en definitiva, un acte d'amor infinit que els autors, fins i tot, han desitjat compartir amb nosaltres... Però després apareix la part més feixuga, l'adagio; el moment en el que cal escollir i seleccionar finalistes i guanyadors i molt sovint -aquest any no ha estat l'excepció- no és fàcil... Gens fàcil... Però hem fet, dins d'un jurat que -essent jo probablement l'excepció- qualificaria de sempre modèlic, el què èticament, i des de l'argumentació, hem cregut just i correcte...

Així hem premiat "Ca ses Russes", de Llucia Palliser, per l'extremada sensibilitat, intel·ligència i harmonia amb la qual l'autora ha sabut unir, poèticament, dos mons aparentment antitètics; el món suau de la infantesa i el sòrdid de la prostitució, convertint aquesta paradoxa en un veritable cant ètic en favor de la tolerància. Quasi res! Però hi manca encara una càrrega important d'elements onírics i una subtil crítica a una equivocada manera d'entendre i practicar el fet religiós. El segon premi, "Trajecte Passional", de Zulema Bagur, és un relat coral, sorprenent, d'una estructura força difícil i perfectament assolida on un mateix fet ofereix les més diverses interpretacions. I quan tot ja pareixia dit, l'autora ens capgira el que pareixia anar per un camí per a emportar-nos per un altre. Novament l'antítesi, els elements reals que acaben no essent-ho i una extraordinària riquesa en el fons de la història... "Enigma", de Marta Coll (premi a l'autor menor de 25 anys), i "L'Odissea de la llum", d'un sempre sorprenent Pau Seguí, conclouen els noms dels que anomenaria guanyadors oficials. Però hi ha altres guanyadors: els finalistes; els que ens han posat força difícils les coses i gràcies als quals hem viscut tot tipus d'emocions, sensacions, aventures i desventures. Gràcies.

Ara tots vostès resten convidats a assistir a aquest concert esplèndid, amb la sort d'estalviar-se el sofriment de l'adagio; el patiment del tenir que jutjar; l'alegria, immensa, de lliurar-se, sense esclavituds de cap tipus de mena, a unes amants generoses, cultes, encisadores, fidels, diverses, amables, passionals, sanes, aclaparadores: les paraules...