El qui la diu més grossa

I com més aclarides estiguin les coses millor per a tothom. Que convé recordar que cada decisió té les seves conseqüències. Diuen els entesos que l'origen de la crisi financera va ser la decisió del president Clinton de facilitar casa als pobres del seu país. És quan els bancs americans van començar a concedir hipoteques sense avals...

I aquí, quin deu haver estat l'origen de la crisi? Potser quan el primer negoci era especular amb la construcció? Quan les cases es venien pel doble del seu valor, amb hipoteques que hi afegien uns quants doblers més per poder comprar, de passada, un cotxo nou?

O quan, tots els partits, encalçaven vots prometent coses que el país no es podia permetre? I pitjor encara, que si arribaven a governar, les convertien en realitat! O també, quan alguns governs corruptes, com els que vam viure a aquestes illes, doblaven el cost de les obres públiques?

O quan l'administració central, que per més que traspassava competències a les autonomies, no reduïa la seva nòmina de funcionaris ni la seva pretensió de ser omnipresent?

Avui tothom es vol treure les puces del damunt, però segurament la culpa és una mica de tot i de tots. Ara bé, la principal responsabilitat és dels poders polítics i econòmics, que durant tants d'anys han amagat el cap a sota l'ala, mentre governs i ciutadans s'anaven entrampant amb l'alegria del nou ric.

La veritat és que la majoria de decisions es poden mirar des de molts punts de vista i que quan s'hi barregen els interessos dels poderosos, s'acaba embullant tot. Ja no saps què és bo i que és dolent per a la societat.

Per paga, quan hi ha crisi augmenta la tendència a seguir aquell que la diu més grossa, i pensant que hem trobat un salvavides mos podem abraçar a un pes mort que mos durà directament al fons.

Aquí a l'illa, sense anar més enfora. No fa tants de dies que un candidat a president del Consell proposava no sé quantes obres públiques que tothom sap que, de moment, no hi hauria manera de pagar. I que no es corresponen amb les possibilitats ni d'aquesta illa ni de cap territori equivalent d'Europa.

És com quan es parla de les grans superfícies comercials que alguns reclamen per a l'illa. Per poder triar més i comprar més barat, naturalment. I és ver, segur que podríem comprar més barat. Però solament amb una que se n'instal·làs, bonibé totes les botigues dels pobles es veurien obligades a tancar.

I sabem que és així perquè ja ha succeït a altres bandes. A França, on no hi havia limitacions per aquests grans establiments, avui els pobles estan morts. Ni gent, veus pels carrers.

A poblacions de la mida des Mercadal hi queden tres o quatre botigues mal comptades.

Ara compren més barat, però de cada deu comerciants o dependents que hi havia abans, només un ha conservat la feina. I els productes que es venen, arriben cada vegada de més enfora. L'únic que hi ha guanyat de ver és el gran inversor, que pot fer un magnífic negoci concentrant les compres i les vendes.

Contradiccions com aquesta n'hi ha moltes. Algun salvador insensat (o interessat) proposa modificar les normes urbanístiques perquè es pugui construir allà on ara és prohibit. Així es tornaria a animar la construcció, argumenta, i n'hi ha que se'l creuen.

Com si no sabessin que allò que ha frenat la construcció és l'excés d'obra i la restricció del crèdit bancari, i no només aquí, a tot arreu! Canviant la norma, es continuaria edificant tan poc com ara, però açò sí, a indrets que ara estan protegits.

I d'aquesta manera està clar que uns quants propietaris farien un bon negoci o se l'assegurarien per quan es recuperi l'economia i hi torni a haver demanda. Però l'illa i els seus habitants no haurien guanyat res. Al contrari, haurien perdut un tros més d'aquesta riquesa col·lectiva que atreu el seu millor turisme, el paisatge que s'ha preservat.