L’Illa dels dubtes

El fet és que va acabar anant a visitar la confident del Secretari d'Estat nord-americà, aquella pensionista que Wikieaks havia desemmascarat, que viu a Binixíquer i té un moix de nom Regan. Idò sembla que ella i l'espia van fer una gran amistat i van resoldre aprofitar junts l'oferta del todo incluido. A més, a Corea del Nord permeten tenir moixos a les habitacions d'hotel, sempre que vagis viu que no acabin a la cuina.

La popular secretària de l'espia, na Francis-ka, també hi havia d'anar, per fer el reportatge fotogràfic. Però com que ara es dedica a la política, l'hora li coincidia amb la roda de premsa que dedica cada dia a escorxar en viu el president Marc-ks i a demanar la dimissió dels seus consellers. Així és que, d'aquest viatge, tampoc no tindrem fotos.

Fets aquests aclariments, jo avui voldria aprofitar aquesta oportunitat d'escriure per parlar de l'Illa dels Dubtes. Un territori situat molt a prop de la costa continental (200 miserables quilòmetres!) però que de vegades sembla que sigui enfora enfora... Quan hi ha temporals, quan pagues el passatge d'avió i compares el preu, quan els seus habitants miren cap una altra banda i siulen, etc.

No ens remuntarem al passat més llunyà de l'illa, perquè tampoc no és qüestió d'escriure un tractat d'història. Però mirin que fa uns dos-cents anys li van canviar de lloc la capital i encara no saben on la tenen. O potser el problema és que es pensen que és necessari tenir-ne, quan en realitat, als països avançats, aquesta és una cosa intranscendent.

Però el seu dubte principal és saber a què s'hauran de dedicar quan siguin majors d'edat. I això sorprèn encara més, perquè la veritat és que l'illa ja està bastant granadeta i la història ens diu que cada cosa arriba en el seu moment. És una qüestió de saber què passa al món, i de tenir iniciativa.

I el que passa al món, no és tan mal de saber. Durant molt de temps s'ha anat a cercar el guany fàcil a qualsevol preu. És el model de creixement de les illes circumdants, que amb aquesta consigna es van vendre fins i tot l'ànima. Però ara estan extenuades i amb dificultats de reconversió.

L'objectiu era tenir cada any més visitants, al preu que fos, que vol dir baratet. I com més turisme hi anava, més creixia també la població resident, totes aquelles persones que acudien a la crida de l'or. I així és creava l'espiral perversa d'haver de menester cada any més turistes per poder mantenir el nombre creixent de residents.

Però el turisme creixerà sempre? No hi haurà cada vegada més oferta arreu del món? No hi ha centenars de costes assolellades amb preus més competitius? No s'encarirà el petroli?... Però qui havia de perdre el temps en pensar aquestes coses?

Sembla que el segle XXI va per un altre camí, amb l'espasa del canvi climàtic damunt la clespa. El discurs és la dieta mediterrània, la preservació del medi ambient, el valor del paisatge natural, la conservació de les tradicions culturals... Petits tresors que es valoren a l'alça perquè són béns escassos.

Però a l'Illa dels Dubtes continuen dubtant. O açò és el que alguns volen provocar. Perquè la disjuntiva és ben simple i prou avalada per la experiència. O es creix a l'empara de la nova realitat, sense grans pretensions però assegurant el benefici col·lectiu; o es creix sense escrúpols, amb uns quants que es fan rics i els altres a repartir-se les misèries amb els nous residents.

Som en el moment de la transició a la nova realitat, i una de dues, o les coses es fan ben fetes o tururut pa amb oli.