Una estàtua qui balla

– No sé si m'acaba d'agradar –va respondre en Marianu una mica indecís–. Pensa que és una estàtua que pesa molt, i si un dia tomba me caurà damunt del cap...

– I tant que pesa –va respondre la secretària–. És de plom, d'aquelles que ja no se'n troben. Però no me negarà que ha quedat molt guapu; si no fos per l'olor de resclòs i per la caspa, semblaria un àngel.

– No ho sé, no ho sé –va continuar dubtant en Marianu mentre es gratava la barba–. I tampoc no sé per què me'l fan tenir dins el despatx. Tanmateix ell ara es dedica a les elèctriques, que li paguen molt bé...

– Però és un referent –va replicar una mica desorientada na Tsoraia–, un símbol del tros de president que vam tenir. I vostè ja ho sap, que el partit va votar que l'havia de tenir sempre davant o darrere.

– Idò no sé quina de les dues coses és pitjor –es va lamentar en Marianu mirant no se sabia bé si a l'infinit o al llum en forma d'àguila imperial que penjava de l'esperiment–. Però bonu, el deixarem darrere, però quan hi pensis m'has de dur un mirall retrovisor, per si un cas...

– Ai, mira que hi queda de bé aquí –va suspirar na Tsoraia dedicant uns ulls de tita a l'estàtua de l'Asnar, mentre s'asseia a la seva butaqueta de secretària–. I ara hauríem de preparar el seu discurs a la premsa, don Marianu, que amb aquest congrés tan xulo que hem tingut...

No he pensat a dir que el nostro espia anava disfressat d'arna i que ho observava tot des de darrere una foto dedicada del senyor Matas de l'Illa del Bolero de la Corrupció, que es veu que encara no havien pensat a retirar del despatx.

– Mira Tsoraia –va respondre en Marianu–, primer de tot escriu cent vegades la paraula "Espanya" i tres-centes quaranta la d'"espanyols", que llavors ja les anirem repartint pel discurs. No fos cosa que me'n deixàs qualcuna.

– Així m'agradaaaa –va ressonar l'estàtua, amb una veu que ningú no podia saber per quin forat li sortia–. L'espia es va espantar i disfressat com anava d'arna, va estar a punt d'aixecar el vol. Però els altre dos ni es van immutar. Es veu que hi estaven acostumats.

– ... I tres-centes quaranta. Ja les he escrites totes, don Marianu –va respondre la secretària, que una altra cosa no, però treballadora es veu que ho és.

– Ara escriu les paraules "pensions", "allargar la jubilació", "reforma laboral", "caixes d'estalvi", "fons econòmic internacional", "directrius de la Unió Europea", "cas Gürtel", "cas Matas", "cas Camps" i tots els altres "casos".

– Ui, sí que va fort, don Marianu –va exclamar na Tsoraia entusiasmada perquè mai no li deixaven escriure totes aquelles paraules. Santa innocència–. Que me deixa escriure també cul i caca?

– Tsoraia, ets una creu! –va replicar en Marianu amb cara de "fas mono i per açò t'he d'aguantar"–. Ara les has de tatxar totes, i així mos en recordarem que d'aquests paraules ni un comentari. Vam si encara perdré vots abans d'hora. I encara hi has d'afegir "Prestige" i "Cascos", per si un cas

– Igual com ho hauria fet joooo –va ressonar dins l'estàtua.

– I ara Tsoraia –va continuar en Marianu– escriu les paraules d'or, les que s'han de dir i repetir mil vegades, però aquestes amb la ploma Parker, per favor, que és un regal que me va fer don Manuel.

– Oh, quin plomot més polit! I com pesa, eh? –va exclamar la secretària mentre destapava l'artefacte.

– Calla i escriu –va replicar en Marianu–. "Autonomies depredadores", "nacionalistes separatistes", "llengües regionals", "una, una i una", "vivan los toros"–. I encara en va dir unes quantes més, però una renou molt forta que venia de darrere seu el va fer aturar:

Era el de l'estàtua de plom que picava de mans i ballava un "sapateau".