Ala, tots per a les illes d’allà dalt

L'homo s'ha reunit amb els hotelers d'aquell país, que es veu que estan molt preocupats amb la temporada turística, perquè tal com van les coses, la veuen ben magra.

-– Les nostres preocupacions eren l'estacionalitat de la temporada i els preus dels passatges d'avió –deia el president de l'entitat mentre es posava dret el turbant.

– És que aquí a Tunis –va continuar el secretari mentre menjava dàtils–, com que és més petit, els vols surten molt cars. I el vent de l'Atlas fa molt llargs els hiverns...

– I aquesta crisi europea –va continuar el president, amb les mans encallades al turbant–, que mos va fer perdre milers de turistes l'any passat.

– Sí, però el pitjor de tot –va afegir el representant dels restauradors, que era allà perquè una cosina seva era neboda del germà del president dels hotelers–, és el todo incluido. Així no hi ha manera d'omplir els restaurants!

– Si no els ompliu –va replicar el del turbant tort, que se li posava per més que ell el volgués fer anar dret–, és perquè cobrau preus abusius... Voltros i tots els de l'oferta complementària.

– Mira qui parla –va respondre el de la restauració–. Sou voltros que rebentau preus per incrementar quatre miserables clients... I per açò tots els que us arriben són uns pelats que han de tirar de todo incluido!

– Aquí el problema és el govern –va afegir el secretari mentre feia un xarropet de te de camamil·la amb menta–. Mentre no caigui aquest govern, no hi ha res a fer. A Tunis falten autopistes i camps de golf i edificar ran de costa i damunt els monuments romans.

– Mem, quina veritat més grossa que has dit –va replicar el president, que no hi havia manera que el turbant li quedàs dret–. Massa proteccionisme, hi ha!

– Voltros sempre igual –va replicar el restaurador–, sou molt polítics però molt poc empresaris. Que encara no ho heu après, que un bon empresari ha d'estar a bones amb tots els colors?

– Però quins disbarats –va respondre, amb autosuficiència el secretari–. Vam si encara mos hauràs sortit demòcrata tu. No sé si et convidaré mai més a celebrar junts el ramadà.

– Es que no sé com el pots defensar el govern –va continuar el president–. Si no en fa una del dret! I està atrapat pels nacionalistes berebers i els ecologistes que no volen que desaparegui el Sàhara!

– I mira quin negoci no seria, que desaparegués el Sàhara –es va animar el secretari–. Com si ja el veies... tot convertit en una gran urbanització amb canals navegables i un dic per atracar els creuers...

– I moltes dessaladores! –va continuar el president, que ja ni se'n recordava del seu turbant tort–. I gent i més gent que ve de fora, perquè hauríem de menester molta mà d'obra!

– Me'n vaig –va respondre el restaurador posant cara d'aquesta gent s'ha tornat boja.

Quan va ser al carrer es va trobar que hi havia una revolució i que havien fet caure el president i militars que repartien clavells.

– Ai! –va exclamar desesperat el restaurador–. Enguany ni amb el todo incluido. Ja veig que no mos en vindrà ni un de turista, que tindran por. Ala, tots per a les illes d'allà dalt.