Costa d’Ivori, la basílica de Yamoussoukro i Manolo Bonet

En el moment d'escriure aquest article (7.04.11), el president Gbagbo no ha acceptat la seva derrota i, contràriament al que s'havia dit, no ha abandonat el país, sinó que resisteix emparat per la seva guàrdia pretoriana. La UE ha imposat noves mesures d'embargament (d'això en vull parlar un altre dia) i tot sembla a punt per a una dura i sagnant ofensiva final.

M'interessa, però, apuntar una altra qüestió que m'ha fet notar Manolo Bonet (amic i coterrani nostre que resideix a la veïna Ghana, amb qui he estat en contacte aquests dies): Bonet té por que la crisi, que dura ja més de deu anys, no acabi essent, després de la victòria pírrica de Ouattara, una lluita entre musulmans (nord) i cristians (sud). I hem de ser conscients que els catòlics hem influït (potser d'una manera irresponsable) en aquest enfrontament. I en dir això em refereixo a l'actuació de Joan Pau II quan, l'any 2005, va consagrar la basílica de Yamoussoukro, una rèplica exacta del Vaticà, però 60 metres més alta, que és també el mausoleu del president Félix Houphouët-Boigny, el qual, per fer-la, va buidar les arques del país tot invertint 40 mil milions de francs francesos en l'obra (65 milions d'euros! I Costa d'Ivori és un dels països més pobres del món!).

En un article publicat el 2005 (l'he extret del diari digital "Jeune Afrique" nº 2620, de 27.03.11) Valérie Thorin ressenyava aquesta inauguració que es va fer en presència de Jacques Chirac, aleshores alcalde de París, de Jacques Foccart, exassessor de l'Elisi per als Assumptes Africans, de Jean-Christophe Mitterrand, fill del president francès, de l'exprimer ministre de França Pierre Mesmer i de Pik Botha, ministre de Relacions Exteriors de Sud-àfrica. Escrivia Valérie Thorin: "[és]el major edifici religiós mai construït en sòl africà: "Quants esforç abans d'arribar-hi! Dissenyat per l'arquitecte líbano-ivorienc Pierre-Fakhoury i construït pel francès Antoine Cesareo, cap de la Direcció per al Control de les obres públiques (DCGTX), la basílica ha esdevingut la construcció més gran realitzada en el continent des de la presa Assuan, a Egipte, durant la dècada de 1960. Mil cinc-cents treballadors i enginyers d'empreses de Costa d'Ivori, israelianes, franceses i italianes han treballat dia i nit durant només tres anys _un rècord_ fins acabar-la. L'edifici, un gegant, té capacitat per a 18.000 fidels, dels quals, 700 asseguts, i 300.000 a l'atri. Té 250 columnes de marbre rosa, de 31 metres d'alçada. Compta amb quatre ascensors i sis escales mecàniques. L'inventari dels materials utilitzats parla per ell mateix: 70.000 m2 de marbre importat d'Itàlia, Espanya i Portugal, i 7.663 m2 de vitralls construïts a França. La cúpula, similar a la de Bernini per a la basílica de Sant Pere a Roma, però molt més alta, té 160 metres (només 100 la de Roma), i està construïda amb 7.000 peces d'acer. A tot això hem d'afegir 1.810 projectors per a l'enllumenat, 7 campanes de bronze foses a França, la més gran de les quals pesa 4,2 tones, un sistema d'aire acondicionat dissenyat per a operar amb les portes obertes i un orgue digital que s'ha dut directament dels Estats Units. La factura oficial en francs francesos de l'època és de 40 mil milions, segons va dir el cap de l'Estat, als que cal afegir 500 milions per al manteniment anual, que correspon pagar al Vaticà, que és el receptor oficial d'aquest faraònic regal ."

La basílica arribà en un moment d'aguda crisi econòmica i de tensió social i s'ha convertit ràpidament en el malson de Costa d'Ivori, perquè avui la culpen de tots els seus mals: de la desocupació, de la disminució dels nivells de vida, de l'augment de la delinqüència, etc. És cert que Joan Pau II va trigar molt a acceptar els arguments del cardenal Bernard Gantin, de Benín, que li aconsellava que no tingués en compte les crítiques i li demanava que anés a Yamoussoukro a consagrar la "Mare de Déu de la Pau". Finalment, així ho va fer.

Davant una concepció de la religió que entén fets com aquest poden servir de reforçament a la presència cristiana i fan de contrapès a l'auge de l'islam, confio que siguem encara molts els creients que entenguem que no és aquest el camí. Sortosament, són molts també els no cristians avui ja pensen com nosaltres. I aquesta és la nostra esperança per al futur!
Avui, en efecte, els joves que han estat protagonistes de la "moguda laica" i revolucionària del Magrib no s'han mogut _contràriament al que proclama Gadafi_ cridant "en nom d'Allah", ni ho han fet tampoc exigint que s'apliqui la "djihad" (la justícia islàmica), sinó _com m'apunta a la seva carta Manolo Bonet_ substituint aquests conceptes per un de novell: el de "Thawra" (revolució), al qual han afegit eslògans com el de llibertat i democràcia.

Tot està canviant, i també nosaltres hauríem de canviar. I és en aquest canvi que, en el cor de l'Àfrica negra, Manolo Bonet veu néixer renéixer l'esperança. "Essent _diu_ pobles mediterranis, crec que les seves ones de frescor de primavera ens haurien de tocar de ple... amb la força d'un tsunami interior."