Tot al 50 per cent!

Na Nataixa es feia creus dels doblers que s'han gastat per fer un segon port comercial en una illa que amb prou feines en pot mantenir un i de les despeses immenses que encara provocarà aquesta decisió. Ho interpretava com una mostra d'aquest país amb les butxaques foradades que ara plora perquè tot solet se n'ha anat a la ruïna.

Quan van agafar l'avió per tornar a la capital d'aquestes Colonias de Ultramar, encara es va poder escandalitzar una mica més a la vista de l'aeroport desproporcionat de l'illa, pensat per al doble del tràfic que té. Exemples d'aquesta megalomania de país provincià i analfabet n'hi ha per tot. No accepten que abans de fer una obra hi ha d'haver estudis de costos, d'amortització i de rendabilitat. I així, qualsevol dia et surten amb una línia d'AVE o amb una carretera desdoblada sense ni haver fet nombres de quin tràfic s'ha de menester perquè una obra així estigui justificada.

Però els nostros personatges ja tornaven a ser a la capital, a les dependències de la conselleria i el nostro espia havia baratat de disfressa. Com que fa tanta calor, va optar per vestir-se de Constitució Reformada, que vol dir que anava en faldaret, perquè una reforma sense consens només pot servir per mostrar les vergonyes. Tot i que aquesta disfressa agradava tant als amos de la casa com als de l'altre bàndol.

– Bono quina reforma constitucional més xula que hem aprovat! –exclamava el conseller de la cosa mentre contemplava el nostro espia de cap a peus–. Ara sí que té tot el que ha de tenir una constitució! I ben posat!

– I tant! –va respondre na Socorro de sa Pobla mentre, amb les ulleres de llegir damunt el nas, li examinava a l'espia totes les gràcies–. Això sí que és obra d'Estat i no allò que teníem fins ara, que per poder-la aprovar primer la van haver de deixar manyuclar per nacionalistes i esquerranosos de tota casta.

– Jo trob que va despullat –va intervenir na Nataixa que, per lamentable que li semblàs la situació, no va poder evitar posar-se a riure mentre assenyalava amb la mà tot allò que veia penjar.

L'espia es va sentir tan observat que es va posar vermell com un perdigot, però ja se sap que quan es pren una mala decisió, prest o d'hora s'han de pagar les conseqüències. I ell, com la Constitució, ja no podia fer marxa enrere. Així és que es va tapar com va poder amb la més grossa de les banderes que hi havia al despatx, disposat a aguantar tots els comentaris.

– I ara a fer feina, Socorro, que com diu el programa, hem d'acabar amb tanta gent aturada com hi ha –va exclamar el conseller mentre es fregava les mans i encara es tornava a mirar satisfet la Constitució allà present­−. Vull que me duguis les lleis d'aquestes colònies que parlen d'idioma. I digues-li a na Nataixa que cerqui unes tisores.

– Ja sé per on va conseller, quan parla d'idioma –va respondre na Socorro–. És que aquesta invasió del nacionalisme és insuportable. Miri el meu nebot, a l'escola li fan dir "tauleta de nit" en comptes de "messita de notxe", que com tothom sap és la nostra forma genuïna. I en el "ruperu" li diven "armari"! Sort que a ca nostra sempre li rallam en castellà i així l'alliberam d'aquestes males influències.

− Mem –va replicar el conseller–, és que és el colmo. Si un conseller de l'oposició, enmig del Parlament, mos va arribar a dir que esteim fent una "merderada", quan tothom sap que s'ha de dir "merdanada", que és la nostra forma pròpia i tradicional de dir. I és que el nacionalisme mos està ofegant!

– Així és conseller, que si no anam vius, d'aquí quatre dies tots rallarem com els nacionalistes –va assentir na Socorro–. Vam si en el "kamón" li acabarem dient "pernil". Entonses sí que seria grave!

– Però tampoc no podem matar tot el que és gras –va replicar el conseller–, que encara mos acusarien de genocidi i de franquistes, i ara això no està de moda. Així és que, dona'm totes aquestes lleis, que ho posarem tot al 50 per cent. Meitat en lengua común i meitat en llengua pròpia. Mira si som imparcials, noltros.

– Quina bona idea, conseller! −va exclamar na Nataixa, que se li atracava amb les estisores a punyat, no sense fer abans una repassada al nostro pobre espia, que es tapava com podia amb aquell banderot.

– Et veig molt animada, a tu –va intervenir na Socorro amb cara de sorpresa−. No m'ho pensava que una decisió tan equànime com la nostra et pogués agradar...

− I tant que m'agrada estimada amiga. Ara veig que sou uns autèntics defensors de la llengua de les illes aquestes−va replicar na Nataixa exhibint les tisores−. Cine: 50 % en cada idioma, per llei. Televisions: també. Diaris i revistes: també. Etiquetes de productes del súper: també. Cartes de restaurants: també. Escrits de les comunitats de propietaris també...

− Ei, ei, atura, Nataixa! −va exclamar el conseller, que era evident que començava a suar. Si noltros només és a les escoles que volem clavar el 50%. Tot lo altre ja mos està bé com està.