L’assemblea dels illetrats

Vivien en uns temps difícils, perquè la crisi mundial feia matx en tots els sectors de l'economia i a la ciutat la feina curtejava. A més, el seu gran port havia entrat en decadència. Però d'açò no en rallaven gaire, perquè la culpa era dels seus propis superiors, que van prémer van prémer fins que s'havia aconseguit fer un port alternatiu a poca distància. I que havia costat tal picossada que mai no s'amortitzarà.

S'ha de dir que els bons representants havien arribat a escriure al seu programa electoral que farien que el port recuperàs "el dinamisme i la fortalesa econòmica que el caracteritzava". Però clar, açò més tost era incompatible amb la creació d'un altre port alternatiu...

Els bons representants municipals tenien clar que havia arribat l'hora de prendre una gran decisió. Els ciutadans reclamaven feina i ells tenien l'obligació de crear-ne, o al manco açò havien promès a les eleccions. Com també havien promès que millorarien les prestacions socials. "Ens comprometem", havien escrit. I que incrementarien el transport públic i ja podran veure que darrerament se'n ralla molt del transport públic, eh?

Tot es conjurava, idò, perquè prenguessin una gran decisió. I ja se sap que les grans decisions, perquè ho siguin, han d'estar per damunt del bé i del mal, de la veritat i de la mentida, del cervell i del cor. I quina decisió no podia ser més gran que promoure el canvi de nom de la ciutat?

Ja se sap que aquesta és una cosa que no se sol fer. Hi ha pocs precedents al món, si no és a les colònies, on en canvi sí que era habitual. L'ocupant canviava o adaptava el noms com li venia de gust i sense cap respecte per la població autòctona. Però tampoc no és que avui estigui de moda, açò de les colònies, o potser es mena més d'amagat.

També se sap que cada llengua té la seva ortografia i que els noms de les ciutats, quan no són una colònia, són respectuosos amb la llengua pròpia. Per prendre decisions ortogràfiques hi ha normatives avalades per les acadèmies de la llengua i les universitats, i també hi ha els filòlegs de carrera (no els de broma), que estudien precisament aquestes coses.

I se sap també que les ciutats quan no són una colònia, solen tenir un únic nom oficial, i no dos o tres. I açò no està en contradicció amb l'ús d'altres maneres de dir el nom, segons la llengua que s'estigui emprant, com tothom que no sigui un cerca-raons sap perfectament.

Però totes aquestes coses, els bons representants municipals sembla que no les volien tenir presents. L'única cosa que tenien clara era que havia arribat el moment de prendre una gran decisió que amagàs totes les dificultats amb què s'enfrontaven per tirar endavant el seu idíl·lic programa electoral.

I per aquest camí van tenir l'atreviment d'emparar-se fins i tot en la democràcia. "Quina cosa hi pot haver més democràtica que votar el nom de la ciutat?", deien.

I amb aquest principi, que és la bestiesa més gran del món quan rallam d'una ciutat que té més de dos mil anys, i que com totes les ciutats antigues té el nom que té, es van quedar tan satisfets que semblava que havien post un ou de dos vermells.

Però hi havia una qüestió que encara no havien resolt. Amb quina cara podien defensar un disbarat com aquell davant el món científic i filològic? I davant les universitats? I davant la gent que té estudis superiors i ho demostra? I davant la gent que ha anat a l'escola i que n'ha tret profit?

I així és com van arribar a la conclusió que es constituirien en Assemblea dels Illetrats, dels que no saben res i s'atreveixen a parlar de tot, dels que no diferencien entre estudi científic i opinió, dels que presumeixen de la seva incultura, dels que pontifiquen sobre les "h" dels llinatges i les "h" dels topònims sense tenir-ne el més elemental coneixement.

I gràcies a aquesta decisió tan enginyosa van poder desviar l'atenció dels problemes reals i fins i tot promocionar la ciutat, que a partir d'aquell dia va ser la riota del món culte i científic d'arreu. Clar, s'havia convertit en la ciutat de l'Assemblea dels Illetrats.