Fures ensenyades, cans i senderes

La caça és instintiva en la fura, però convé mostrar-li què és un conill, si no ho sap poden dormir junts. De vegades hi ha fures joves que es posen a jugar dins el cau i té fan delir, afirma en Xisco Florit. El caçador li mostra el conill, però és ella mateixa que n'ha d'aprendre. De jove es mena a caçar i s'amolla dins un cau petit i relativament fàcil, que pugui caure quasi damunt el conill; si treu el primer, amb un parell de vegades que hi topi ja és partida a ser caçadora.

Entre les fures també hi ha característiques per gènere. El furot (mascle) que surt bo és millor que la fura, és més llest i té més poder, és capaç de matar un conill i treure'l arrossegant cap a la sendera, però en surten més de flacs de mascles, d'aquells que maten el conill i se'l posen a menjar dins el cau. Pel que fa a les fures són més igualenques, generalment no en surten de dolentes. Una amb traça no s'ha de capficar amb un conill entaforat dins un racó sense sortida, ni l'ha de matar dins el cau, als deu minuts o un quart d'intentar fer-lo sortir inútilment ha de tornar cap a fora.

Una fura bona de debò té molt de valor per al caçador. Si ho és de ver i en passar per un cau no hi entra, vol dir que no hi ha cap conill a dintre; en canvi si ho fa ben decidida ja pots posar sa sendera deveres que no hi serem a temps. Si n'hi ha més d'un, el normal és que tret el primer tot d'una hi torni a cercar-ne un altre. El seu instint és poderós.

INTERACCIÓ AMB ELS CANS

S'han donat casos de cans que han mort la fura en plena cacera, normalment per un quissó o bé quan hi havia molt de bordell entorn al cau. Un ca que no sabés què és la fura l'agafaria, però els que estan avesats a caçar-hi no l'ataquen. Un bon ca o una bona cussa quan la fura surt del cau se'n va cap el caçador remenant la coa i se'n torna, en canvi si surt el conill l'agafa dins la sendera i espera el seu amo. Actualment els cans que es fan servir són els de conills de Menorca, un derivat del podenc eivissenc i un parell de mesclats més petits.

En Magí Bonet Moll i el seu fill Magí Bonet Sanchís, han estat caçadors tota la vida. El pare ha treballat de gravador de bijuteria, a més va posar una fabriqueta d'avarques i ara tenen obertes les dues botigues de Can Magí a Ciutadella. De sempre, la fura ha estat la seva companya de caça. Asseguren que els cans que coneixen la fura la senten "topar" amb el conill: quan la fura envesteix el conill o li dóna un mos aquest pega una estropada. Llavors els cans es posen ull al vol, aguaiten el moment que el conill sortirà del cau.
Darrerament s'havia caçat amb molts de cans. Un caçador antic no ho entén açò. Al voltant del cau és un valga'm déu de cans, llats i renou. No saben quin ca encalça ni quin fa una altra cosa; un sent el conill aquí, l'altre fa renou allà i el primer no sap si ha d'anar cap a la renou del ca o del conill. De lo que fan dos cans bons, deu no se'n desfaran.

Encara més, en menar deu o dotze cans és més probable que dins el trull existent abordin o matin la fura.

Treure un conill de cau sense fer renou no té rival, per en Xisco Florit. Per caçar amb la fura, quan els cans troben el conill l'encalcen fins el cau. Una vegada encauat, si els cans estan ensenyats hi queden aturats. En Xisco tenia una cussa que li armava la sendera i li feia aquí eh!, el cànid s'asseia davant una boca que ell no veiés i li agafava el conill. També hi ha cans que hi estan avesats i no els armen senderes. Agafen el conill just surt del cau, però ha de ser un ca que tengui una bona sota, ja que aquells sorgeixen de l'amagatall d'un bon pas.

Quan els pares d'en Xisco Florit estaven de pagesos a Algendar Vell, i ell era un al·lot, tenien un parell de cusses molt bones, mare i filla. Ell s'ha vist d'anar a la tanca el dematí per junyir les bísties i començar a llaurar; aquelles dues cusses, tant prest eren a la tanca veien un conill i l'encauaven, tot el matí lladraven davant el cau. Els llauradors se n'anava a les cases a dinar i encara lladraven, de guàrdia allà davant. La més jove se n'anava a ses cases quan estava cansada, però la vella perseverava incansable. Son pare dinava, agafava la fura i deia: ja em menareu es matxos i aniré a treure es conill. Fins que no treia el conill no deixaven de lladrar, després es posaven a llaurar una altra vegada.

EN ACCIÓ

De bon matí els caçadors agafen l'escopeta i els cans, que ja han advertit la facècia i no paren quiets un moment, i es pengen el canastrell de la fura a l'esquena. Mentre els gossos cerquen les preses entre mates, ullastres i parets a les ordres del caçador, la fura espera el moment d'entrar en acció. Aquest arriba quan els cans encalcen un conill i aquest, cercant refugi, es fica dins un munt de pedreny o els forats d'un penyal, ben endins de vegades.

Si el cau no té les boques tan amples que ho impedeixin, s'armen les senderes de manera que tanquin els forats i en siguin com una prolongació exterior. Es treu la fura del canastrell i s'entreobre una sedera per deixar-hi entrar el mustèlid, que al coll duu el picarol que sona insistent amb els seus moviments espasmòdics. El picarol és fonamental per conèixer la seva posició dins els túnels de cau, tant com entra es deixa de sentir amb claredat, en el moment que s'aproxima a una de les boques es torna sentir el seu dringar.
De vegades no el troba a la primera i guaita a una de les boques. Quan el troba, el més habitual és que no el pugui agafar, ja que el conill corre més deveres que la fura i fuig com un llamp per una de les boques, cau a plom dins la sendera.

Segons en Xisco Florit, avui en dia no hi ha paciència per caçar amb fura, tothom vol les coses molt deveres, però caçar amb una fura bona és molt polit. Els cans menen els conills, hi poses la sendera i amolles la fura. Una de bona són cinc minuts fer sortir un conill.

Quan el conill cau dins la sendera difícilment torna enrere, ja que queda ben atordit i embolicat de xerxa, a més tan els cans com els caçadors hi estan a l'aguait per agafar-lo. Llavors el caçador –com es feia amb els conills ximples– li treu un ull per tal que tregui la sang. L'ull és el premi que es dóna a la fura, i ella l'espera.

En el procediment habitual de la caça amb fura es tapaven les sortides del cau amb les senderes, però altres vegades es deixaven destapades, ja fos perquè no duguessin senderes o perquè les boques del cau fossin massa grosses. Igualment hi donaven fura, però llavors s'havia d'estar molt atent pel moment que el conill sortia esperitat, es podia capturar de dues maneres, que fossin el cans els que li peguessin sota o que el caçador li tirés amb l'escopeta. En aquest cas hi havia el perill de matar la fura.

Un caçador des Migjorn em contava un cas succeït a Alaior. Un guàrdia civil que era molt caçador solia anar-hi en companyia d'un altre que duia una fura, en arribar a un cau de dins un talaiot amollaren la fura sense posar senderes i esperaven els conills amb l'escopeta damunt el talaiot. La fura va sortir abans que el conill i el "civil" va tenir la mala sort de matar la fura sense voler. Llavors anà a un lloc d'Alaior per comprar una fura per al seu company. El pagès li va dir que no en tenien cap de fura, que era una caça prohibida; al final, explicada la facècia i vista la bona fe del comprador, n'hi va vendre una. En realitat en tenia set més.
–––
adsintes@telefonica.net