Tan obedients que no se’ls mereixen

– Això m'agrada, conseller, veure que està content quan llig les notícies! –va dir na Socorro mentre rastrejava si encara quedava qualque llibre a la conselleria, per poder-lo vendre a preu de saldo– I és que de poc ençà els diaris només duen coses bones –va afegir encara l'assessora.

– Seràs tu, que trobes que duen bones notícies –va replicar na Nataixa–. Jo fa mesos que no en sé veure ni una. –i va continuar amb la feina que li havien encomanat, de mirar si encara quedava alguna subvenció amb vida.

– Però si cada dia en surten, de notícies bones –va rebatre na Socorro–. És ver que hi pots trobar el judici d'en Matas, però mira, també surt que l'antic nombre dos del seu govern ja torna a tenir càrrec, i un bon càrrec que li han donat.

– Y esta noticia que es monda lironda / i aquesta notícia que és mel –va continuar el conseller assenyalant el diari amb el dit–. El nou ministre d'Agricultura, que per causes que superen els mortals també ho és del Medi Ambient, i diu que ara tindrem barra lliure a la costa.

– Més que del Medi Ambient deu ser de Matar l'Ambient, aquest ministre! –va exclamar na Nataixa mentre es posava les mans al cap i s'anava a refugiar en els braços des nostro espia, que tot sigui dit ho va agrair. Avui l'homo anava disfressat de targeta sanitària a 10 euros la peça, i així no desentonava.

– Esto sí que lo es un ministro / aquest ministre hi toca –la va rebatre el conseller–. Amb ell comandant, ara no tindríem ningú a la presó. Com que s'hauria pogut edificar per tot... I és així com ha de ser, com a totes les repúbliques bananeres del món.

– És que vostès encara no se n'han entemut que vivim a Europa i que aquí els governs, tan si són de dretes com d'esquerres, malden per protegir les seves costes. –va protestar na Nataixa mentre es nostro espia aprofitava per consolar-la amb una abraçada més tost massa afectiva.

– Beneiteries –va sentenciar na Socorro–. Es papà estarà contentíssim. Ara podrà vendre totes les platges aquestes que li havien protegit. I ja ho veuràs si en crearà de feina.

– Ipso facto llamaré a mi compañero / tot d'una telefonaré en Delgado, per felicitar-lo –va dir el conseller, que ja ni escoltava les dues dones–. Entre ell que terra endins ho pensa deixar edificar tot i el ministre que mos regalarà la vorera, hi fotrem més ciment que a la Comunidad Valenciana i la Murciana juntes, que són famoses.

– Però si ja hi ha més pisos i apartaments per vendre que merdes de ca pels carrers –va continuar protestant na Nataixa, que amb les efusives abraçades de l'espia començava a agafar color–. I si tenim crisi, és de tanta especulació immobiliària com han permès entre tots.

– ¡Ay, muchacha! / ai, Natatxa! –va replicar el conseller mentre se la mirava amb cara de llàstima– Però és que tu encara no ho saps, que és quan hi ha crisi que es fan els grans negocis? És clar que n'hi haurà pocs que es posin a edificar ara, però adquiriran els drets per fer-ho quan els vengui de gust, i això mos farà guanyar molts amics d'aquells que a noltros mos agraden.

– Aquesta sí que és bona –el va increpar la russa–. Així que ja ho sap que ara es bastant inútil impulsar la construcció..., i que l'únic guany serà anar preparant l'especulació del futur?

– Por supuesto / això mateix, dona –va respondre el conseller–. I ara que hi pens, també hauré de felicitar els miniconsellers de l'Illa de les Vaques, que avui deven brindar amb xampany, que no cava, que a noltros mos fa urticària.

– I tant que els ha de telefonar, conseller –va afegir na Socorro, que ja es veia fent esquí aquàtic per alguna albufera de les illes–. És com si els hagués tocat la loteria. Ni PTI ni llei de costes. Permís per arrasar-ho tot i encara podran dir que no és responsabilitat seva.

– Que no es de su responsabilidad / que no en són responsables –va respondre el conseller–, ho podran dir en qualsevol cas. Que de moment, tret de vendre llibres a preu de saldo, "ni pinxan ni cortan". Quins miniconsellers més obedients, que tenim.

– Sí, conseller –va replicar na Nataixa, que finalment havia envelat un cop de colzo a l'espia–, tan obedients que no se'ls mereixen.