L’any del cranc

– Idò? –va fer la russa amb cara de sorpresa, degradada com estava a auxiliar de tercera precisament per aquell conseller. I va aturar de comptar un a un els clips de la conselleria, que era la feina que avui li havien assignat.

– La lista es lo que quiero, (que vol dir) m'hauries de fer una llista de totes les coses que vau aprovar abans que arribàssim noltros. N'hi ha unes quantes que ja les sé, però segur que me'n deix qualcuna.

– I quina matèria el preocupa en especial? –va demanar na Nataixa, mentre deixava la calculadora i el punyat de clips que tenia a la mà damunt la taula, incapaç d'entendre quina se l'empescava el conseller–, temes d'urbanisme, d'impostos, de subvencions?

– Todo, lo quiero, (que vol dir) totes, cada cosa que vau aprovar una darrere s'altra –va respondre l'homo, que semblava ben apurat–. Vull que m'informis de qualsevol disposició aprovada mentre governaven els impresentables, vull dir els teus.

– Però que no ho pot mirar, vostè? –va continuar na Nataixa mentre dissimuladament dirigia la mirada de complicitat al nostro espia, que avui s'havia disfressat de reivindicació aèria de l'Illa de les Vaques, i així ningú reparava en la seva presència– Totes les coses que decidíem es feien públiques –va afegir encara la russa.

– ¡Memo! (que no vol dir) Mem! –va replicar el conseller– Això ja ho sé, i per més que ho he cercat, no us hem pogut trobar cap xanxullo, que és el que m'hauria anat millor. Però imagina't, i és una suposició, que m'haguessin ordenat que canviàs totes i cada una de les coses que voltros vau aprovar mentre comandàveu... i que descobrissin que me n'he deixat qualcuna... Quin ridícul no faria, jo?

– Per què no s'explica una mica millor –va continuar na Rasputinova– i així potser el podré ajudar. Segui i es relaxi, que tanmateix de feina no en té tanta.

– Jo t'ho explicaré –va intervenir na Socorro, l'assessora del conseller, que ho havia escoltat tot amb cara d'oi–. Ell veu que a Madrit fan net de qualsevol vestigi del passat i té por de no estar a l'altura. No sigui cas que el cessin per poc expeditiu.

– Esto mismo, (que es pensa que vol dir) això mateix –va confirmar el conseller–. A Madrit tots els ministres s'han llençat com a lleons a canviar qualsevol cosa que s'hagués decidit mentre noltros no comandàvem i jo ho he de fer igual aquí, però i si me'n deix qualcuna?

– I és que és ver –va continuar na Socorro–. Ja ho veus, amb quina empenta han començat: el sistema educatiu, les assignatures, la sanitat, l'avortament, la protecció de les costes, les penes de presó, l'autonomia dels aeroports, les llengües que no siguin la seva...

– ¡Y menuda prisa! (que vol dir) i quina frissera que tenen! –va afegir el conseller– I és que jo no sé si sabré estar a l'altura. Pel bon camí hi vaig, però he d'aspirar a l'excel·lencia. No ha de quedar cap norma del passat, i per això m'has d'ajudar.

– Ara ho entenc –va respondre na Nataixa mentre picava de mans–. Vostè té por de no anar prou de reculons!

– Vigila con lo que dices, (que vol dir) ara no et passis, tu –va dir el conseller mentre li alçava el dit–. De reculons no hi anam. Noltros sempre canviam les coses per anar envant, però en direcció a aquell punt del qual no mos hauríem d'haver mogut mai. Ho entens ara?

– No –va replicar na Nataixa–. Però no sé si en queda cap de cosa que no s'hagin posat a canviar. Si mateix, anant enrere, enrere, sembla que ja estiguin ultrapassant l'època de la transició i caminant cap a l'etapa preconstitucional... I jo d'aquell temps no en sé gaire cosa, si no és que no hi voldria tornar.