Humanitzar l’economia

Vull començar aquesta reflexió amb un text que considero de gran actualitat:

"Salta als ulls de tots, en primer lloc, que en els temps que corren no només s'acumulen riqueses, sinó que també s'acumula una descomunal i tirànica potència econòmica en mans d'uns pocs que la major part de les vegades no són amos, sinó només custodis i administradors d'una riquesa en dipòsit, que ells mouen a la seva voluntat i lliure arbitri. Domini exercit de la manera més tirànica per aquells que, tenint en les seves mans el diner i dominant sobre ell, s'apoderen també de les finances i senyoregen sobre el crèdit. Així administren la sang de la que viu tota l'economia, i en tenen l'ànima a les mans, de forma que res ni ningú pot respirar contra la seva voluntat. Aquesta acumulació de poder i recursos, nota gairebé característica de l'economia contemporània, és el fruit natural de la limitada llibertat dels competidors, de la qual han sobreviscut només els més poderosos, és a dir, els més violents i els més desproveïts de consciència. […] Les darreres conseqüències de l'esperit individualista en economia són les que estem vivint i patint: la lliure concurrència s'ha destruït a si mateixa, la dictadura econòmica s'ha apoderat del mercat lliure, el desig de lucre ha portat a una desenfrenada ambició de poder, tota l'economia s'ha fet horrorosament dura, cruel i atroç."

Potser algú es pregunta de qui són aquestes paraules tan actuals i tan dures. Carles Marx? Bakunin? Robespierre? Doncs són de Pius XI, pronunciades en una encíclica social titulada 'Quadragesimo anno', el dia 15 de maig de 1931, enmig d'una gran recessió econòmica que en aquelles dates assolava tot el món capitalista.

L'ensenyament social de l'Església ha estat des de sempre molt crític amb el tema de la usura i de tota mena de préstecs amb elevats interessos. Les arrels d'aquesta postura les trobem en la mateixa Sagrada Escriptura, on es considera que cobrar interessos entre aquells que formaven part del mateix poble, el poble de Déu, és un pecat greu. El Creador havia fet el món no per a uns pocs sinó per a tots, i només Ell és l'amo de la terra. De la tradició d'Israel va passar a la tradició cristiana. Era ensenyament general dels primers Pares de l'Església que els humans no som propietaris en el sentit que donava a aquesta paraula el dret romà –dret d'us i abús sobre el béns– sinó que som administradors en favor del bé general.

Aquesta mentalitat es va mantenir fins als temps del modern mercantilisme. L'Església a partir del capitalisme liberal ha reconegut la legitimitat dels beneficis com una justa compensació per la bona marxa de les empreses. El Concili Vaticà II, però, va manifestar amb total claredat que el benefici no és la finalitat primordial de les empreses: "La finalitat fonamental de la producció no és el benefici, sinó el servei de la persona humana, de l'home integral".

Les empreses i els mercats en el seu conjunt no només realitzen la seva missió fonamental al servei de les persones mitjançant uns sous justos, la possibilitat de participar en els beneficis per part dels treballadors, la qualitat dels productes i un tracte digne als treballadors i clients, tal com reiteradament ha expressat la Doctrina Social de l'Església, sinó també mitjançant una adequada fiscalitat.

En el llibre Compendi de la doctrina social de l'Església, en l'apartat 355, es diu: "La recaptació fiscal i la despesa pública adquireixen una importància econòmica crucial per a tota la comunitat civil i política; l'objectiu vers el qual cal tendir són unes finances públiques capaces de proposar-se com a instrument de desenvolupament i de solidaritat".
_____________________

Nota: Fragment d'un article publicat originalment a 'Papers de Cristianisme i Justícia', n. 210, novembre 2011. Agraïm a la Fundació Lluís Espinal la gentilesa de permetre'ns la republicació dels seus textos.