La força guaridora de la fe: la teva fe t’ha salvat. Aixeca’t i ves-te’n (I)

El Manual de Teologia pastoral sanitària de A. Brusco i S. Pintor defineix la pastoral de la salut com «la presència i l'acció de l'Església dirigides a l'evangelització del món sanitari a través de l'actualització de la presència alliberadora, guaridora i salvadora de Crist, en la força de l'Esperit Sant. Aquesta acció es realitza posant a disposició dels malalts i d'aquells que els atenen l'aportació d'una humanitat càlida i els instruments de la gràcia, promovent i defensant la vida i la salut, sensibilitzant a la gent respecte els problemes i necessitats dels qui pateixen, i acompanyant els homes en la recerca de respostes als grans interrogants que els plantegen la vida, el sofriment i la mort».

Situació del malalt i de les persones properes a ell. Resulta necessari, abans que res, obrir els ulls, escoltar i observar la situació vital del malalt i de les persones properes a ell, per saber a qui ens dirigim, quines són les seves necessitats reals i més profundes. És cert que hi ha tantes situacions i comportaments com persones, però sí que es pot fer una descripció genèrica de l'estat de les persones afectades per la malaltia o la vellesa.

Al respecte, els sentiments negatius més comuns que es perceben poden ser, en línies generals, els següents: Fragilitat, vulnerabilitat. Desconcert. Desànim, resignació, passivitat o inhibició. Sensació d'incomprensió i de soledat interior. Sentiment de culpa. Agreujament de situacions familiars, socials o econòmiques problemàtiques. I el cert es que tot això repercuteix tremendament en les persones i genera una angoixa i una ansietat importantíssima.

Però, al mateix temps, en aquestes persones afectades per la malaltia o l'envelliment es desvetllen o s'hi poden percebre, a vegades convivint de manera ambigua amb els sentiments anteriors, actituds de coratge, confiança, humilitat autèntica i profunda, esperança, amor incondicional i entrega a l'altre, gratuïtat, generositat, i altres actituds profundament humanes que no deixen de provocar admiració.

Aquest és el gran repte: Ajudar a transformar els sentiments i les actituds que bloquegen la persona, fer créixer i potenciar les actituds i sentiments positius, fonamentant-nos en Crist, i ajudant a descobrir la presència del seu Esperit en tota situació humana, especialment en les més dures i doloroses. Resulten suggerents, al respecte, les tres actituds que el psicòleg Carl Rogers considerava essencials per tal d'ajudar una persona a alliberar aspectes de la seva vida que es troben bloquejats, que no el deixen viure amb plenitud, i que el mantenen paralitzat o desintegrat:

Comprensió: Posar-se en la pell de l'altre. Observar allò que no es veu, escoltar allò que no es diu. Captar què és el que el malalt desitja. Aportar-li el que desitja i necessita, i no el que nosaltres volem o desitgem.

Acceptació incondicional: És la tan difícil tasca d'acceptar la persona, l'altre, tal com és. Creure de veritat que cada persona és única, que cada persona és un tresor. L'escriptor Eloi Leclerc, en el seu llibre "Saviesa d'un pobre" posa en boca de Sant Francesc d'Assís: «Mira, evangelitzar un home és dir-li: "Tu també ets estimat de Déu en el Senyor Jesús." I no només dir-li, sinó pensar-ho realment. I no només pensar-ho, sinó portar-se amb aquell home de tal manera que senti i descobreixi que hi ha en ell quelcom de salvat, quelcom més gran i més noble del que ell pensava, i que desperti així a una nova consciència de si mateix.»

Autenticitat: Consisteix en la coherència entre el que la persona sent i viu i allò que expressa. El teòleg Olegario González de Cardedal, en el seu llibre "Educación y educadores" diu al respecte: «La vida humana ens posa a tots, abans o després, davant dels límits de l'existència, davant les anomenades qüestions-límit, que reclamen inexorablement una resposta si no volem quedar atordits, desorientats, i amb ella, degradats. I si el cristià no està familiaritzat per l'estudi, la pregària i la maduresa personal amb aquests abismes de l'existència humana, quan es trobi davant dramàtiques situacions concretes, no tindrà una paraula veritable, perquè, d'entrada, no oferirà la confiança per a parlar d'aquestes qüestions. El cristià ha d'escoltar primer a Déu, i comprendre amb ells, i patir amb ells, per tal de poder dir després una paraula de consol a l'abatut. Aquesta compassió del que passa al proïsme és el primer pas de la redempció".