L’empenta del voluntariat i els tres Jaumes de Son Gornés

Aconseguida la recuperació, es va pensar en una tasca que requereix major constància, el seu manteniment. La solució aplicada va consistir en repartir-se les tasques de xermar i condicionar el camí entre cinc entitats sense ànim de lucre de la població: del primer mig quilòmetre se'n responsabilitzà un grup de mitja dotzena d'antics pagesos jubilats, al front dels quals ha estat en Miquel de Santa Bàrbara durant nou anys, ara hi ha hagut una renovació de quatre membres i en duu el pòndol en Joan Fullana; el segon tram és a compte del membres de Protecció Civil; el tercer de l'Associació de Veïns s'Enclusa; el quart dels mateixos voluntaris de Creu Roja; i el darrer de l'Agrupament Escolta Sant Bartomeu. El Pas d'en Revull el van obrir entre tots. Pel mes d'abril de cada any s'ajunten els voluntaris per fer un dinar.

Si hi ha una població de Menorca de la que puguem parlar en propietat de societat civil, sense cap dubte és Ferreries, com es demostra amb activitats com el manteniment del camí o, l'abril passat, en el magnífic i participatiu "Lip Dub" en defensa de la pròpia llengua i cultura.

El desig de mantenir obert l'antic camí romà entre Ferreries i l'emblemàtic barranc d'Algendar és molt viu en aquesta població, a més de despertar l'interès de molts altres caminants i ciclistes, i l'empenta donada per aquest voluntariat va ser decisiva per implicar les administracions públiques, principalment l'Ajuntament i el Consell. Pel novembre de l'any passat, l'administració illenca va dur a terme una actuació a la zona del Pas d'en Revull amb la recuperació d'un llenç de paret seca, un parell de portells i trams del camí.

SON GORNÉS
Però abans d'entrar en aquesta part de la ruta donarem una ullada a un parell de llocs que les seves tanques hi guaiten a la vora. El primer que trobam per la dreta, una vegada superat Biniatrum, és el de Son Gornés, una possessió de cent dues hectàrees d'extensió, amb una dotzena de marina cap a tramuntana, la part més accidentada. No té gaires veïns, a més de fer mitgera amb Biniatrum, com hem dit, i cap a ponent amb La Beltrana, pels altres dos costats en té amb el Camí Reial i amb el camí del barranc d'Algendar, pel qual, molt a prop del seu inici, té l'accés cap a les cases.

El camí del Barranc, a més de per a Son Gornés, és l'entrada natural cap a Son Bell-lloquet Nou, Son Bell-lloquet Vell, la Beltrana, Algendar Nou, Algendar Vell, Sant Joan i Sobrevell (s'Alberg Vell), dels quals el primer és el més curosament conreat en aquests moments.

Tant el senyor com les pagesos d'aquest lloc són ciutadellencs. Les cases del lloc tenen casat de senyor als dalts, com és prou habitual quan n'hi ha. A primera vista ens criden l'atenció les arcades obertes a banda i banda de l'escala exterior que condueix a les estances superiors, i el pati desproporcionadament gran.
Durant vuit anys menà Son Gornés en Tòfol Marquès Benejam amb qui, després de tres anys de transportista, vam assistir el 2006 a l'estim realitzat quan entrà a Son Felip, on també hem seguit la plantació d'oliveres per l'elaboració d'oli.

Aquest agost farà nou anys que mena Son Gornés en Jaume Benejam Marquès, un jove pagès que només en té trenta actualment. A la nostra arribada a les cases sentim xelebret en el seu interior, del que ens surt a pas una jove madona, na Carme Fedelich, i el seu fillet petit, de tres anys i mig, i de nom Jaume. En aquells moments l'amo no és pel rodol de les cases, així que desistim de visitar els boers i sala de munyir moderns en els que obtenen la llet que serà destinada a la cooperativa Coinga.

La coincidència temporal de les feines del camp –en ple mes de maig– ha fet que puguem presenciar, sense destorbar massa, les labors de sega en verd, que ara ja no es fan amb la falç al puny ni amb la màquina segadora arrossegada per una bístia, més tost s'imposa fer servir el tractor i els corresponents estris auxiliars.

En Jaume pot dur a terme aquesta feina amb dos tractors alhora, el que maniobra ell mateix per entre camps de xivada i una mica de raigràs mesclat, i el que condueix son pare, també de nom Jaume. Mentre el fill arrossega l'estri de segar el farratge, son pare passa darrera el tornall amb l'altre tractor que duu acoblat el rasclet afilerador d'un rotor o, per entendre'ns millor, un conjunt de braços giratoris que arrepleguen l'herba segada per dues passades de la segadora i la converteixen en una única filera, que al cap de pocs dies serà recollida per la màquina embaladora que aquests mesos deixa els plans motejats de grans cilindres de farratge.

La topada amb una roca o una pedra pot rompre una de les dues fulles tallants que porta cada un dels sis discos de la segadora. Sempre duen eines i peces de recanvi en el tractor, com hem pogut comprovar.

TRES GENERACIONS
Actualment a Son Gornés munyen unes seixanta vaques de raça frisona. Tenen brau, que compaginen amb la inseminació artificial. A l'hivern produeixen una mitjana d'uns trenta-cinc litres de llet per cap, o millor per braguer, que pel maig ja comença a baixar. A més de les frisones, en Jaume té una vaca vermella, pel gust de comptar amb una vaca de raça menorquina, de la mateixa manera que manté el cavall "Olivó", amb el que aquest cap de setmana ha tornat sortir per les festes de Sant Joan de Ciutadella.

A més de Son Gornés, també mena el lloc de Son Ponç, del terme des Migjorn, que és d'un altre propietari. Allà en treu unes quantes bales més, i hi té bestiar de recria i braves, encara que les vaques lleteres són a Son Gornés, més a prop de la sala de munyir. Els vells pagesos de Ferreries tothom alaba Son Gornés, l'actual pagès no sap com és, troba que és com els altres, mentre que son pare afirma: són els pagesos que són flacs avui en dia [riu].

Tanmateix ell encara és pagès en actiu, mena Santa Cecília, cap a la tramuntana de Ferreries. De fet les tres generacions de "Jaumes" Benejam han nascut i viuen al camp, l'avi i el fill segueixen batallant, contracorrent dels temps i sovint de l'administració pública, per mantenir productiu el nostre sector agrari. El nét encara és massa menut per a treballar-hi, i ni tan sols per plantejar-se a què es dedicarà en el futur, tindrà l'oportunitat de viure de la terra?

Són preguntes que ens assalten mentre –sense deixar enderrossalls ni portells oberts– tornam al Camí Reial i veim que bona part del paisatge, abandonat per l'home, és colonitzat quasi en exclusiva pels ullastres, que només deixen l'alternativa a la urbanització en rústic.