Només la compassió

Els meus mestres m'ensenyen a despertar amor i compassió per totes les criatures. La teoria és preciosa i realment valuosa com a tradició heretada i com a eina personal; reconforta molt estimar els amics i sobretot, aprendre a estimar els qui no s'ho mereixen tant. Des de la meditació, la ment es familiaritza amb aquesta pràctica, i asseguda serena, amb l'esquena recta i en mig loto, per exemple, som capaç de projectar amor per a tot el món de manera incondicional. La cosa es complica quan, més enllà de la pràctica en privat, les meves ganes de fer i viure en un món de pau s'estampen contra la injustícia o la mala educació de la gent. Perquè hi ha persones que quan es senten en una situació de poder, la que sigui, són incapaces d'arribar a acords amb els altres. M'ha passat fa pocs dies. Una situació surrealista i injusta, en la que vaig entendre que o emprava l'agressivitat per sortir-me'n, o assistia compassiva a la penosa actitud d'aquell senyor, entenent que al cap i a la fi, la seva prepotència no era altra cosa per a mi, que una oportunitat d'autocontrol i una lliçó per posar en pràctica l'amor vertader. No us contaré l'episodi, perquè estaria abusant de la meva posició. Només us diré que hi va haver un moment en què vaig entendre amb tristesa com és que hi ha guerres al món. I vaig saber que l'antídot contra la mala fe dels altres, només pot ser la compassió.