Postal de la Barcelona d’ara mateix

I així i tot, la ciutat és prou gran i diversa perquè puguis passejar sense percebre aquest desastre social. Els carrers continuen plens de cotxos i quan surts has de fer coa als peatges mentre les terrasses dels bars continuen plenes de gent, sobretot ara que dins no es pot fumar. I és que la misèria fa empegueir i es viu en privat.

Però, a la vegada, la sensació que alguna cosa transcendental està a punt de succeir, és inevitable. El resplendor de la manifestació que va commocionar la ciutat l'11 de setembre cada dia és més intens. I les seves repercussions creixen i es multipliquen amb les aportacions de polítics i periodistes espanyols i estrangers.

I això no vol dir que la ciutat visqui en un estat de crispació, de por o de pànic. Molt al contrari, detectes un (moderat) optimisme encomanadís que s'escampa per les diverses capes socials i econòmiques que conformen la ciutat. Algú ja ho va observar el dia de la manifestació: el més sorprenent era la diversitat generacional i social de la multitud, i la presència de les noves ètnies que conviuen dins la ciutat.

Tant és així que Barcelona sembla una altra. En pocs dies, al Liceu, que continua sent el referent d'una burgesia que mai no es complica la vida, va aparèixer una bandera independentista. I al camp del Barça, que fins allà on pot, procura viure al marge de la política, els crits de la reivindicació nacional es van escampar per les grades.

No són situacions singulars, perquè el debat de la desafecció a Espanya és ja un tema recurrent arreu del país, als dinars familiars i a la porta de la feina fumant la cigarreta. I els mitjans de comunicació no s'aturen d'animar-lo. Sobretot quan hi van en contra amb arguments pintorescs o del segle passat.

Perquè encara que intueixes una majoria favorable a la separació, si més no entre la gent informada, naturalment no hi ha unanimitat. També hi ha molta gent que en seria contrària. Per raons sentimentals o econòmiques, o per por o per allò que sigui.

Però en canvi hi ha una certa unanimitat sobre quina és l'única manera de trobar la clarícia: votant. Convocant la ciutadania catalana perquè es pugui expressar de forma organitzada i democràtica, en un referèndum. I aquest és el punt fort que uneix Catalunya, mentre l'oposició a aquest exercici democràtic és el punt més dèbil dels poders de l'Estat o del Govern espanyol.

En les tres setmanes que han transcorregut des d'aquella manifestació que sembla que ha canviat la política espanyola i, fins a cert punt, l'europea, els ciutadans catalans només han rebut d'Espanya el discurs de la por.

Els amenacen amb l'expulsió de la Unió Europea i de l'euro, amb la ruïna econòmica, amb la pèrdua de les pensions, amb la creació de fronteres d'aquelles que ja no hi ha en tota Europa, etc. O encara més, amb l'acció de l'exèrcit o de la guàrdia civil, o l'empresonament dels seus líders democràtics...

Són discursos d'un altre temps, que en la seva majoria no tenen cap fonament ni possibilitat d'aplicació i que, en canvi, estan aconseguint que la desafecció cap a Espanya augmenti a una velocitat que sorprèn els observadors. És una política que aquest país ha aplicat en molts moments de la seva història. En comptes de diàleg, ofereix mà dura i confrontació. Són armes amb poc recorregut quan impera la democràcia.

Un bon exemple d'açò que dic és aquest expresident extremeny que diu que se n'haurien d'anar de Catalunya, si camina cap a la independència, tota la gent que va emigrar des d'Extremadura, i els seus fills i els seus néts. Ha aconseguit que tots els ciutadans catalans d'origen extremeny se sentin més catalans que mai!

Però el discurs més terrible i contundent de tots és que la Constitució no permet que es pugui fer un referèndum que resolgui la incògnita. O dit d'una altra manera, que la Carta Magna espanyola en comptes de ser un instrument de llibertat és un instrument de servitud dels ciutadans.

De moment, el president de la Generalitat ha convocat eleccions per al mes de novembre. Alguns l'acusaran d'oportunista, perquè segurament podrà aprofitar les adhesions que ha propiciat que es posés davant del moviment. Però també s'ha de dir que difícilment tenia una altra sortida.

Amb un Estat espanyol a la ruïna, amb un president del Govern amb majoria absoluta però enrocat, i amb l'evidència que el seu objectiu és convertir les autonomies en folklore, amb uns pressuposts que penalitzen encara més Catalunya, amb una nova llei d'educació pensada per reduir els drets lingüístics catalans, quina altra alternativa tenia el president de la Generalitat si no és convocar eleccions?

I per paga, la premsa estrangera el comença a elogiar.