TW
0

No hi ha cap dubte que la narrativa d'autors menorquins en llengua catalana viu un moment esplèndid, admirable. En aquests dos darrers anys, només per parlar de la novel·la, Joan Pons, Pau Faner, Josep M. Quintana i Esperança Camps han publicat noves obres, la lectura de les quals ens ha omplert de goig. La creativitat i la fecunda producció dels autors menorquins ens hauria d'omplir d'orgull i s'hauria de valorar des de tots els àmbits socials i institucionals. Em sembla incomprensible que des de les nostres institucions es vulgui arraconar la nostra llengua, i per tant també els fruits esplèndids i tota la riquesa que la seva recuperació ha propiciat, com és incomprensible que en aquests moments no s'hagi promogut un gran acord per frenar les pretensions del ministre Wert de convertir-la simplement en residual.

No tenc prou espai per comentar les dues obres d'Esperança Camps publicades enguany, així que em centraré només en la darrera novel·la "Naufragi a la neu" sortida d'impremta fa poques setmanes. Sí que m'agradaria dir, abans, que l'escriptora ciutadellenca em sembla una gran creadora de personatges, d'aquells que deixen empremta. Uns personatges que sovint s'han d'enfrontar a situacions límit o que estan sotmesos a mals de la nostra societat que van des de la marginalitat a la corrupció social i política. Camps sap arribar al cor del lector a través d'una prosa fluïda, a vegades carregada de lirisme, i d'altres capaç de reflectir, amb tota la cruesa, el llenguatge més desolat i vulgar.

Coneixedora de la realitat més descarnada per la seva professió de periodista, sap traslladar a la ficció unes històries que commouen per la seva càrrega simbòlica, pel retrat inapel·lable i sense concessions de la part més fosca de la quotidianitat dels nostres dies.

"Naufragi a la neu" ens narra la història de Cristina, una jove marginada, víctima de la soledat i la indefensió, que Esperança Camps sap retratar de manera esplèndida. L'obra comença amb el viatge en tren que la protagonista, una volta rehabilitada de la drogoaddicció i salvada del món de la prostitució gràcies a la compassió d'una dona que la recull del carrer, emprèn cap a un refugi de muntanya, convertit en residència per a joves creadors, amb l'objectiu d'escriure una novel·la que fa temps du dins el cap: la història de Paco el Moix, un delinqüent del món marginal que planeja l'atracament definitiu a una sucursal bancària d'un poblet. Aquest viatge en tren, en què la protagonista comença a escriure el seu dietari, és un viatge cap a l'esperança, un viatge per deixar enrere la sordidesa de la seva vida anterior i també el dolor ocasionat per l'episodi que l'ha redimida, un viatge en què l'escriptura l'ha de salvar del naufragi.

A partir d'aquí s'inicia la doble narració que manté en tensió i expectant el lector fins al final de la novel·la. D'una banda la continuació del dietari de Cristina, reproduït tipogràficament en cursiva, i de l'altra la història que ella escriu, sota diferents estats d'ànims, sobre Paco el Moix, formen dues narracions que s'entreteixien i que arriben a veure's pertorbades per una tercera veu sorgida dels fantasmes que habiten la protagonista. Tots aquests elements fan de "Naufragi a la neu" l'obra més complexa d'Esperança Camps i testimonien clarament tant la seva ambició literària com la seva capacitat per superar els nous reptes que es proposa.

Si la duresa del llenguatge emprat per Camps a "Naufragi a la neu" serveix per subratllar clarament el caràcter de la protagonista i la sordidesa de la vida que li ha tocat patir, la neu intensa que envolta el refugi li permet el desenvolupament d'una magnífica metàfora que no he de revelar. Escriure una història com la de Cristina requereix d'un alt grau de comprensió i també de compassió, sense les quals la ficció literària no aconseguiria arribar als plecs més profunds del lector, a emocionar-nos i a sacsejar la nostra consciència.