Ignasi Ensenyat, records d'un temps passat

CALADES DE NANSES

Amb son pare venien les llagostes a en Maspoch, del viver del Fonduco, que els va deixar un llaüt. Pescaven amb nanses, que calaven a 75 o 80 metres, amb un màxim a 100. Quan feia més calor anaven més en terra, gairebé dins les algues.

Tradicionalment el pescadors es feien les pròpies nanses, els Ensenyat no n'eren una excepció. A l'època que ens referim les elaboraven a una caseta d'en Maspoch, un poc més envant dels vivers. Quan havien de calar nanses noves primer s'havien d'abeurar, començaven a calar-les davant Calasfonts, a deu metres de terra, i en direcció a la boca del port, per enmig hi posaven alguns pedrals petits perquè no correguessin cap a la vorera, les hi deixaven un parell de dies per tal que la nansa s'abeurés, ja que mentre no estaven amarades tenien tendència a surar i amb el mal temps les podien perdre.

D'esca quasi sempre hi posaven serrà, agafat amb cinc o sis palangres calats dins es negre amb aquesta intenció. Hi duien un fermall per aguantar l'esca. L'ormeig de la nansa permetia agafar peix bo, com variades, sargs o pagres.

Son pare, Manuel Ensenyat, li deixà dues fulles grosses escrites a mà –darrera un calendari– amb les senyes dels caladors des de l'Aire fins davant es Grau, que n'Ignasi les provava quan pescava pel seu compte. Algunes d'aquestes senyes ja han desaparegut pel canvis que hi ha hagut, tant a la mar, amb l'acció de les barques d'arrossegament, com a la terra, on aquell boeret o ullastre ja no hi són o han estat substituïts per urbanitzacions; però així i tot és un testimoni documental que no s'hauria de perdre.

TRAMUNTANADA

El bot que tenia son pare quan ell era al·lot no duia motor, anava al rem o a la vela, si hi havia prou vent. És clar que de vegades n'hi havia un excés i tot. En una d'aquestes ocasions pescaven dins la raconada de Rafalet quan de cop es va originar una tramuntanada impetuosa. Son pare agafà els rems per sortir fins a la punta des Sòtil i veure si podien intentar encaminar-se al port o bé decaure cap Alcalfar. Va ser del parer de dirigir-se al port fent bordades a contravent. El temps que posaven les veles passà el conco Ignasi, germà de son pare, amb una barca que ja tenia un motoret, però duia molt poca gasolina i no els podia remolcar, us esperaré a Calasfonts.

Van ormejar la vela i a la primera bordada no van avançar quasi res, son pare governava la barca i ell ajudava amb el rem quan havien de girar. També es trobava a bord en Diego, fill de la dona amb qui estava son pare, però aquest es posà davall la proa i no en sortia per res. Llavors n'Ignasi va passar al timó mentre son pare, que tenia més força, agafava el rem per tombar cap a dintre. Quan van arribar davant la cala de Sant Esteve ja anaven pops, ara hem de quedar aquí o anar a Calasfonts. Van decidir continuar, però quan van ser devora la primera boia, banda fora de la llosa de Sant Felip, va caure la vela, el vent havia romput un cap. Llavors es van veure obligats a tornar entrar dins la cala.

A redossa de la ventada, van refer l'ormeig i tornaren hissar la vela. Amb l'ajuda dels rems i força bordades, van aconseguir arribar a Calasfonts. Aquell dia no mos van perdre però no hi va faltar gaire.

EXPERIÈNCIES BÈL·LIQUES

Durant la Guerra Civil n'Ignasi era molt al·lot, però encara té present que tancaven el port amb una cadena i que a Sant Felip hi havia un control de les barques que sortien a pescar. Son pare i el seu germà Ignasi –el que vam veure fent una nansa– pescaven junts, i ell de vegades hi sortia, el feien amagar davall la proa de la barca quan passaven el control, en esser fora port sortia a coberta.

Recorda que a la Mola, una vegada hi havia un destructor davant el moll de la motora i la plataforma de formigó dels torpedes. Des de la punta de Calasfonts veien les foguerades dels canons del destructor que disparava a un avió que amollava les bombes de molt amunt.

Un altre dia pescaven amb volantí enmig del port, entre Calasfonts i el Llatzeret. Va sonar l'alarma i no sabien cap a quin costat prendre. Son pare agafà els rems i van partir cap el Llatzeret, cap a s'Olla des Bol, que hi havia un pou, d'on va veure caure una bomba entre cala Padera i Calasfonts. Durant un altre bombardeig aeri eren dins la cova de Calasfonts quan va tocar l'alarma, veieren venir l'avió sense por, res, és des nostros, però al final va passar tan a ran que van veure la bandera italiana i l'aviador i tot. Van sentir l'explosió de les bombes però no podien veure on queien.

UN AVIÓ ALEMANY

Alguns historiadors han considerat la "nostra" guerra, com el preludi i assaig de la més generalitzada que vindria poc després –el 1940–, la Segona Guerra Mundial. Tot i la curta edat que tenia n'Ignasi en serva alguna records indelebles.

Una vegada que pescaven calamars d'alba un poc més fora de la cala de Sant Esteve van veure un avió de guerra que anava cap a tramuntana, després va tornar per dins es Freus de la Mola, començà a perdre alçada damunt les boies d'entrada al port, amollà una bengala que quedà encesa damunt l'aigua, son pare temia que fos una bomba, volia entrar a la cala. Va passar de llis i quan va ser a la punta des Sòtil va obrir unes portes i començà a tirar tot el que podia. Finalment va caure entre la punta de Rafalet i la des Sòtil. Ells van arreplegar una balsa pneumàtica, però tenia l'esvàstica alemanya i la van tenir amagada mentre intentaven esborrar l'escut. Damunt l'aigua també hi havia la mar de doblers alemanys.

Una barca del bou que entrava de matinada –llavors pescaven de nits– va rescatar els pilots mentre l'avió estava damunt la mar abans de submergir-se definitivament.

Hi van anar dues barques de pesca que no havien presenciat els fets quan van succeir, arrossegaren un cap llarg amb una bolda a cada extrem; el van trobar, perquè la corda va venir pintada, però ho van deixar anar. N'Ignasi era bastant jove i l'accident va succeir de bon dematí; fa pocs anys hi anà amb uns joves, però no el va poder localitzar. Alguns submarinistes n'han vist una ala no fa gaire, de fet l'avió no era molt gros i està romput en dos, segurament les barques del bou l'han arrossegat més de dues vegades.

VÍCTIMES DEL "ROMA"

El setembre del 1943, quan tenia deu anys, n'Ignasi Ensenyat va ser un dels testimonis de l'arribada dels vaixells italians "Attilio Regolo", creuer lleuger, i tres destructors, refugiats en el port de Maó després de l'enfonsament del cuirassat "Roma" pels míssils de l'aviació alemanya. De la punta de Calasfonts va poder presenciar com els vaixells s'internaven en el port, tot eren banderes que hi havia damunt sa coberta. Però la seva funció era més tost luctuosa, cobrien els cossos inertes d'una part de les més de mil tres-centes víctimes ocasionades per l'aviació nazi en l'enfonsament del vaixell insígnia de la marina italiana. Vint-i-sis serien enterrades al cementeri de Maó, vaixells i tripulants –prop de tres-cents d'ells ferits– romandrien més d'un any en aquest port.

El veterà pescador, que ens ha contat uns records que es comencen a diluir, ara té un llaütet de 24 pams amarrat al Fonduco que contrasta amb la llanxa del seu fill fermada a la vora. El llaüt compta amb un motor Diter que s'engega amb una de les metxes que conserva dins un bòtil, perquè no agafin humitat. Metxa encesa que es posa amb una rosca a la culata del motor en posició de compressió perquè sigui més bo d'arrancar.
–––
adsintes@telefonica.net