Àngel Mifsud Ciscar i Menorca

És així que no he desistit / d'encertar la paraula / en sa justa dimensió: / afany del peregrinar per l'ampla pàtria / de la llengua, / limes ja −de fa temps− / tota ella. / Mots amb què donar noms lúcids a les coses: / els mamats als vergers del meu sud, / els que he après als cimals de Septentrió... / i ara els d'aquest tros de terra en l'ampla mar, / miracle que enlluerna el timoner, / que sap, / pels batecs de sa sang, / que no hi ha miratge.

I Menorca, com ell sabia, no va ser cap miratge sinó l'espai de desplegament d'una maduresa, que convertia l'experiència anterior en aprenentatge, tal com ho afirma ell mateix en un poema del 1993, poc abans de fer de l'illa casa seva, que titula justament "I, enmig, l'aprenentatge". La joia d'aquesta certesa troba la seva expressió en algunes de les "Tannkes de l'arribada a Menorca" el juny de 1994:

I
Que breu i petita, / l'illa! Però no tant que no hi / càpiguen bellesa, / i aquells cors que es facin grans, / enormes, per encabir-la.

XI
¿Quin déu et deixà / aquesta empenta de cosa / pura? Qui t'ha fet / com ets? ¿Qui et va donar el mar, / el cel... aquest paisatge?

Àngel va restar per sempre més colpit per la bellesa, petita i quotidiana, de Menorca, per la bellesa de mesures humanes de l'illa. I, quan parl de bellesa, no em referesc només a la del paisatge sinó a aquella que en configura un altre d'humà, social i cultural. D'aquí que, a l'entrevista que el periodista i amic Miquel Àngel Limón li va fer el 2005, afirmés que Menorca "em va captivar, de tot d'una" pel paisatge però també perquè "hi tenia una gent predominantment assenyada, sense cap temptació al disbarat". Àngel, abans que la maltempsada ens hagi arribat també a l'illa sota la forma d'uns polítics i ciutadans dretans que ara s'emmirallen en els seus homòlegs valencians, hi valorava justament l'ambient civilitzat que a l'illa s'hi respirava pel que fa tant a la llengua, al territori i al patrimoni com a allò més subtil que s'encarna en el viure de cada dia de la seva gent. Li encantava, no es cansava de repetir-ho, que mai no s'alcés la veu, fins i tot i sobretot quan hi havia molta gent, especialment durant l'estiu. Noucentista com també era (no debades un dels seus poetes preferits era Josep Carner), descobria en Menorca, tot i les evidents limitacions de què era ben activament conscient, aquella Ciutat ideal, aquella polis grega, en què raó i cultura impregnen el viure quotidià col·lectiu.

És per tot el que he dit fins ara que pens que a Àngel li escauen plenament els bells mots del rais menorquí Saïd ibn Hakam en la versió catalana de Josep Piera, que vam conèixer personalment, ell i jo, el 1995 arran de la publicació d'"El paradís de les paraules":

Menorca és excel·lent i la seua gent honrada. / Déu ens duga la pluja a tots! / Amb ells, terra i gent, m'he portat bé i generós. / Ells van trobar el just comportament, / jo el millor lloc per a viure. / Menorca du la ema de magnificència, / la ena de noblesa, la erra de realisme / i la ca de cohesió col·lectiva. / Déu sap com me l'estime, Menorca. / L'estime amb l'amor malenconiós / de qui n'enyora la unió. / De ser un porter del Paradís, hi diria: / Entreu tots, gents de Menorca, / instal·leu-vos-hi al lloc més alt.

I pens que aquests bells mots li escauen no només perquè Àngel compartia la visió positiva de Menorca del poeta àrab, sinó, sobretot, per la correspondència que estableix entre el jo poètic i la gent de l'illa. Com Saïd ibn Hakam, ell també hi va trobar "el millor lloc per a viure" i, en conseqüència, l'espai assaonat perquè hi pogués vessar la seva generositat de sempre i la seva creativitat, desplegada fins aleshores essencialment de portes endins. És l'eclosió de què parlava al començament i que permet a Àngel materialitzar tot el que estava contingut dins ell. És l'eclosió, en fi, per la qual, tot i la seva discreció o potser gràcies a ella, va rebre l'estima i el reconeixement, com em recordava fa poc el nostre amic comú Antoni-Joan Pons, de la gent de l'illa.

Sintetitzar tots els fruits d'Àngel a Menorca és una tasca gairebé impossible tant per la quantitat com per la diversitat d'accions que hi ha fet. Professor, poeta, estudiós de la llengua i de la literatura, assagista, activista cultural, persona compromesa políticament i fins pintor afeccionat, aquesta diversitat encobreix per força una unitat, que no és només la de la fidelitat a la seva trajectòria personal sinó també la d'un creador, el centre del qual possiblement seria, com em deia el crític i també poeta Sam Abrams aquest cap de setmana a Menorca, el poeta, si per açò entenem una manera de mirar el món i una voluntat fèrria de treballar la llengua.

La fidelitat a la trajectòria personal es va manifestar, en primer lloc, amb el seu compromís polític i cultural, que havia arrencat ja a la seva primera joventut entre Tavernes i València, i de què deixa constància un dietari dels anys universitaris. A Menorca, el va convertir en un company de viatge i en un referent ideològic de primer ordre per al PSM-Més per Menorca, l'única formació nacionalista de l'illa. La reflexió i les línies d'actuació que va oferir a articles i estudis, l'eixampla a paràmetres més amplis amb col·laboracions a volums publicats a Catalunya o a Mallorca com "Cronocollage de la Transició" (2005), "Països Catalans, en plural" (2005) o "El nacionalisme progressista a les Illes Balears" (2010). En segon lloc, el ciutadà compromès i el professor rigorós són indestriables del sociolingüista i de l'historiador de la llengua, que malda, des dels registres més divulgadors als més acadèmics, per desemmascarar les estratègies, sempre activades, de subordinació de la nostra llengua. És, en darrer terme, aquesta fidelitat a la seva trajectòria la que el duu a participar activament, desafiant sempre la seva progressiva malaltia, en tots els fòrums institucionals i associatius a què és requerit més enllà de l'àmbit acadèmic, com seria el cas del Consell de la Infància de l'Ajuntament de Ciutadella o la mateixa Associació Menorquina de Pàrkinson, on tants bons amics hi va trobar.

L'Àngel sempre actiu en la seva fidelitat va, tanmateix, adquirir consciència, com escriu l'11 de juny de 1985 en un dietari personal, "del que sóc i puc ser: professor de llengua catalana i escriptor. Penso ara en la rotunditat de l'afirmació última: però, de debò vull ser-ne d'escriptor? I tant! És l'únic que sé fer!! No sóc home d'acció? Doncs vinga meditació!!".

Del professor, en són el millor testimoni els qui es reclamen deixebles seus i que avui participen en aquest acte. De l'escriptor, en parla una important obra, impresa i inèdita, que haurem d'acabar de fer del tot nostra i valorar-la com es mereix. Així, a Menorca tanca el 1994 l'estudi iniciat el 1989 "La Vall i el temps", dedicada als seus germans, i no publicada, com tampoc ho ha estat "Una porta oberta a l'altre mar. Poetes gallecs i portuguesos" del 1992. Ja plenament inserit a l'illa, la seva vinculació a l'Institut Menorquí d'Estudis i a la Societat Historicoarqueològica Martí Bella l'empeny a una important tasca d'edició de textos i d'investigació, que es materialitza en estudis publicats a prestigioses publicacions com la "Revista de Menorca", "Randa" o l'"Anuari Verdaguer". A més, el lector constant i exigent que era el converteix en un crític literari que mira de desentrellar, des de la pròpia experiència d'escriptor, els secrets de l'escriptura d'altri. Però segurament, per damunt de tot, s'imposa la seva condició de poeta, de poeta que se sap i que es vol dins la vida, de poeta que escriu des dels referents i el mestratge de la gran poesia catalana i universal. D'aquí la paradoxa que, exigent i discret com era, només compartís els seus poemes amb els seus destinataris o respongués a la crida pública dels qui els hi demanaven, fossin aquests, entre d'altres, el fotògraf Toni Vidal o els organitzadors del recitals estivals d'Illanvers.

És ara a nosaltres que ens correspondrà revisar, recuperar, estudiar i posar a l'abast la seva poesia i el conjunt de la seva obra. Amb aquest objectiu, la Secció de Llengua i Literatura de l'Institut Menorquí d'Estudis, de la qual va ser el cap del 2002 al 2008, organitzarà aquest estiu una jornada d'estudi dedicada a ell, a Àngel Mifsud. Perquè Menorca, la "Finis Terrae" que ell va estimar, agermanada amb els seus vergers del sud, aquesta Valldigna que avui l'homenatja, el sent, el sap i el mantindrà viu en la memòria com a escriptor de "l'ampla pàtria de la llengua".

–––
(*) Text de la intervenció de Josefina Salord, vídua d'Àngel Mifsud a l'homenatge que divendres passat se se li va retre a Tavernes de la Valldigna.