Si Menorca tingués un Estat com Déu mana

La pròpia unió dinàstica peninsular després dels Reis Catòlics, va ser una pura carambola, provocada per la mort o la alienació de la descendència reial. Van morir abans d'hora els prínceps Joan i Isabel, i la seva germana Joana va embogir a la vegada que el seu marit Felip moria potser d'un refredat, potser enverinat... Finalment només va quedar un únic cap, el de Carles d'Àustria, per al caramull de corones que s'havien de repartir.

Així idò, al món les coses van com van i sempre hi pot haver sorpreses. I una d'interessant, per la part que mos toca com a menorquins, és veure com han evolucionat les antigues colònies britàniques del Mediterrani. Avui es parla molt de Xipre, per motius econòmics. Xipre va continuar a mans dels britànics fins als anys seixanta, en què va adquirir la independència. Un altra cas és el de Malta, una illa que deu ser una tercera part de Menorca i que també és independent des de la mateixa època. El penyal de Gibraltar ha seguit un altra camí, segurament per imperatiu internacional, però a efectes pràctics actua com un estat independent.

I finalment Menorca, que el 1802 va tornar a una corona espanyola que ja no tenia res a veure amb la que havia abandonat prop de cent anys abans. Amb llenguatge d'avui, que no és prou precís per descriure el passat, però que s'hi aproxima, podríem dir que la van separar d'un Estat "federal" i que la van reincorporar a un Estat "centralista".

I açò va tenir els seus costos, però el que és trist és que els continuï tenint avui dia. En un Estat centralista, les perifèries tenen poca cosa a dir. Els interessos que prevalen són els del poder central. Tan si són econòmics com socials o culturals. I aquest fet és dramàtic en qualsevol territori europeu, amb tanta diversitat propiciada per la història de tants de segles.

En un microcontinent com és Menorca, aquesta realitat es posa de manifest de forma dramàtica. En coses petites i grosses. Una illa és la perifèria de la perifèria i el seu bon govern exigeix normes singulars adaptades a la seva realitat. Sense necessitat de contradir les lleis de mercat, però si aprofitant-les d'una manera diferent.

Des de que van marxar els britànics, l'economia menorquina ha intentat camins molt diversos però que sempre s'han acabat estavellant contra una concepció de l'Estat incapaç d'atendre a realitats particulars ni a matisos. Gràcies a la llibertat comercial que van propiciar els anglesos, Menorca va acumular capital, més que qualsevol altra illa del Mediterrani de les seves característiques. I per aquest motiu va poder fer la seva petita revolució industrial, més a prop dels països avançats d'Europa que de l'endarrerida Espanya on va anar a raure.

L'Estat espanyol va donar suport a la primera indústria menorquina? Va impulsar el seu creixement? O la va deixar òrfena, o pitjor encara, sotmesa a unes lleis que no tenien res a veure amb les seves necessitats? Veig que els historiadors s'inclinen per aquesta segona opció. I si mirem la realitat actual, és que algú pot dir que l'Estat espanyol té en compte la singularitat de l'illa quan legisla o dicta normes? Fins i tot la seva escassa autonomia, ha decapitat.

El tema del transport és un referent imprescindible per entendre la situació actual.
L'Estat centralista mai no ha pensat en la realitat econòmica ni en impulsar el creixement si no mirant el seu llombrígol. Despleguin un mapa d'Espanya i mirin on van a parar totes les autopistes gratuïtes de l'Estat. No hi ha una raó econòmica, perquè el centre de la península és un gran desert, amb escassa emprenedoria. Hi ha un motiu polític.

Fa cent anys podrien haver desplegat el mapa i no haurien trobat autopistes, però si els camins gratuïts que es construïen en aquell temps, i tots anaven a parar al mateix punt que les autopistes actuals: al llombrígol de la península, a la capital que va inventar, precisament, el fill del rei Carles de qui parlàvem abans, aquell que va ser rei nostro per caramboles de la història...

Però és que ara que s'ha fet el mapa dels trens d'alta velocitat (un luxe que el país no es podia permetre), resulta que totes les línies tenen el mateix recorregut que la primera xerxa de caminis de l'Estat i que la primera xerxa d'autopistes de l'Estat, sempre mirant al llombrígol. I és que aquest Estat continua aturat en el segle XIX! Mirin sinó les voltes i revoltes que ha donat la diplomàcia espanyola abans de reconèixer, com li exigia Europa, que la màxima prioritat de comunicació, per motius de creixement econòmic, era el corredor Mediterrani. I encara no ho han paït i han d'inventar ramals que arriben al seu llombrígol estimat.

El cas de les comunicacions de Menorca és galdós. Perquè l'illa té prou teixit productiu, prou iniciativa i prou emprenedoria, com es diu ara, per superar molt millor la crisi que altres indrets de l'Estat. Però li manquen les comunicacions, unes comunicacions a preus raonables (tan raonables com els de l'AVE) i amb prou freqüències (no en calen tantes com en l'AVE, si m'apuren).

Però perquè una cosa tan simple fos possible, Menorca hauria de menester un Estat conscient de la diversitat d'interessos i de realitats que ha d'administrar. Defensor de cada realitat territorial i responsable de la seva sobirania. Que en comptes d'estar pendent del seu llombrígol estigués obert al món i a la diversitat. També cultural i lingüística, naturalment. Un Estat com Déu mana, en definitiva. I el que li ha tocat a Menorca, haurem de coincidir que no ho és.