Emili Pons24/04/13 0:00
TW
0

Amb un bon amic, que és cuiner i des Mercadal, moltes vegades rallam de la gastronomia menorquina. Ell n'és un expert i la pena és que encara no s'hagi posat a escriure per explicar al món la seva experiència culinària ni tot allò que ha anant investigant sobre la història de la nostra cuina. Segurament a Menorca els seus escrits tindrien poca incidència, però a fora, no tenc cap dubte que esdevindria una obra d'obligada consulta.
Per què pens que tindria poca incidència a l'Illa? Per allò que ja sabem: que les "coses" menorquines desperten pocs entusiasmes l'Illa, la població en general les considera "poc interessantes", de segona, podríem dir. De tal manera que, quan ens diuen que un producte menorquí ha tingut èxit al món mundial, posam cara de sorpresa i amollam aquella expressió tan nostra de dir "Què trobes?"

En el cas de la cuina aquest fet és antològic. N'hi ha prou amb llegir les cartes dels restaurants de l'Illa. Quants de restaurants s'han imposat l'obligació d'incorporar simplement tres o sis o vuit plats tradicionals a la seva carta? I dels poquíssims que ho fan, quants els cuinen amb rigor i no amb la desgana de tant de subproducte típic-tòpic?
El mateix es podria dir de la pastisseria autòctona, tot i que en aquest cas encara trobam una bona oferta al mercat. Però de cara al turisme, sembla que ningú no tengui ànims per reivindicar, per exemple, la coca bamba davant la "invasió" de les ensaïmades mallorquines. Ha estat més còmode adoptar el producte extern que reinventar el propi amb valor afegit. Per cert, quan arriben les festes, molts de forns fan unes coques bambes impresentables.

L'exemple de la cuina la podem estendre a molts altes productes. Les avarques podrien servir per entendre millor què vull dir. Hem hagut de menester una demanda espectacular, sorgida de la propaganda del boca a boca entre els visitants, per entendre que era un producte exportable. I així i tot, veureu a molt pocs menorquins que duguin aquest calçat.

La mateixa consideració es podria fer de la conservació de l'arquitectura tradicional i dels seus elements més característics, les finestres, els pestells, el mobiliari... I de moltes altres coses que Menorca encara pot exhibir, produir i exportar, encara que sigui incapaç de valorar-les. Moltes d'elles, productes artesanals o de fàbrica que, amb una bona promoció, a fora tindrien possibilitats d'èxit reals.

Aquesta escassa valoració de les coses pròpies jo la identificaria com a manca d'autoestima. Com una falta de consideració cap a tot allò que és autòcton davant de les coses que vénen de fora. Com si patíssim una maledicció divina que ens inhabilita per reivindicar i defensar tot allò que hem sabut crear al llarg dels anys. Per més que tothom es vagi repetint que "És molt polida, s'illa!"

Si entram en l'apartat de la cultura, aquesta actitud és encara més extrema. La majoria de productors de l'Illa no es plantegen ni etiquetar els seus productes en la llengua pròpia. No consideren que, a part de ser una manifestació d'autoestima, açò donaria un valor afegit als seus productes. Perquè l'etiquetatge en la llengua pròpia, dóna autenticitat i, de cara a l'exterior, exotisme... una qualitat molt cercada per uns compradors farts de trobar les mateixes coses arreu del món.

Però què hi deu haver darrere d'aquesta manera de fer, tan freqüent, que el menorquí es retrau, com si formàs part d'una cultura o una llengua de segona? Segur que les causes són diverses, però n'hi ha una que sobresurt. I és aquest silenci que la propaganda del règim ha anat consolidant sobre el nostro origen. Són segles de dominació i d'ocultisme. D'on venen, els menorquins? Quina és, l'arrel de la seva cultura social? Quina és la seva llengua?

Aquestes preguntes tan simples, que qualsevol habitant de l'illa hauria de poder respondre de forma unívoca sense dificultat, perquè són temes tan estudiats que fa oi haver de repetir-los, continuen sent un forat negre per a molts d'habitants de l'Illa. O una empanada fantàstica de barreges culturals impossible de digerir.

I és que la resposta és tan simple i clara que deu ser per algun interès inconfessable que es vol embolicar la cosa: el gruix de la població menorquina prové d'aquells catalans que van substituir amb poques contemplacions els àrabs i es van establir a l'illa després de la conquista d'Alfons el Liberal, nascut a València el 1265 i mort a Barcelona el 1291. I aquest és l'origen de la majoria de costums, tradicions, la pròpia gastronomia i naturalment la llengua, el topònims no àrabs, els llinatges, les cançons de breç, els Tres Tocs, el toc de flaviol, etc., etc. No n'hi ha una altra. La resta són manipulacions, absolutes collonades i atemptats contra la intel·ligència.

Assumir aquesta realitat, segurament aportaria a Menorca molta més seguretat en ella mateixa i una autoestima que li donaria ales en totes els àmbits, també els econòmics. Són els avantatges de saber qui són ton pare i ta mare. I naturalment, saber-ho no és cap impediment per fer la teva pròpia vida...