Illanvers com a símptoma

És una notícia trista, no hi ha dubte, però al mateix temps que evidencia la mesquinesa i la falta absoluta de criteri dels gestors actuals de la política cultural menorquina, també posa de relleu algunes fortaleses en les quals haurem d'ancorar-nos.

A les xarxes socials, els dies passats algú ha escrit que el Consell ha retirat la subvenció als organitzadors d'Illanvers. Idò no és així, i el matís és important: Illanvers ha estat una activitat pròpia del departament de cultura del Consell. El pressupost, ajustadíssim, es destinava a editar el llibret i a les despeses de realització, i els coordinadors d'Illanvers, Pere Gomila i Sergi Cleofé, la columna vertebral que l'ha fet possible en totes les seves edicions, així com tots els poetes que hi han participat al llarg dels anys, ho han fet de manera altruista, en benefici de la cultura i no en profit propi. Vull dir que aquí no és aplicable aquella injusta crítica, tan escampada avui en dia, que diu que les associacions culturals han viscut del qüento de les subvencions durant l'època de bonança. No: Illanvers no ha estat mai un caprici personal, ni una ganga per a ningú, ni una vel·leïtat sense transcendència, sinó una activitat prestigiosa, d'alt valor afegit per a la vida cultural illenca i també, per què no dir-ho, per a la marca turística de Menorca. Tot açò, amb un cost econòmic absolutament mínim i, diguin el que digui, perfectament sostenible fins i tot en aquests moments. Per açò resulta tan lamentable veure que en lloc de donar les gràcies als qui ho han fet possible i assegurar la continuïtat de la iniciativa, els tanquin la porta pels morros.

Bé, encara que Illanvers hagués estat una iniciativa social subvencionada pel Consell, tampoc no haurien estat doblers tirats, com la malevolència d'alguns pretén fer creure. Fa poc m'explicaven el cas d'una altra activitat cultural de referència a Menorca que l'any passat va rebre la negativa del Consell a continuar finançant-la. Ara resulta que el Consell ho voldria organitzar per iniciativa pròpia, i ha demanat pressuposts a empreses que se'n puguin fer càrrec. Si açò acaba passant, el cost de la mateixa activitat pot ser de fins a tres vegades més que quan ho organitzava una entitat social menorquina formada per voluntaris.

L'abandonament d'Illanvers per part del Consell és un símptoma que vivim un temps d'indigència i barbàrie. La primera institució menorquina ofereix el seu pitjor rostre en els seus trenta anys d'existència. Els seus responsables no tenen ni els coneixements mínims necessaris ni la més elemental sensibilitat per entendre —no dic ja per liderar— les necessitats culturals de Menorca, i fan matx així com passen.

Però Illanvers també és símptoma de la capacitat de supervivència de les iniciatives socials i culturals quan estan arrelades i no són un bluf. Quan els responsables de les institucions públiques no compleixen amb les seves obligacions i, en la seva ignorància, en lloc de potenciar les millor energies de la societat civil les ofeguen o les menyspreen, no ens queda altre remei que posar-hi les mans i empènyer el carro amb més força.

I açò és el que, al cap i a la fi, ha de passar amb Illanvers. La mateixa setmana que el Consell l'ha volgut matar, s'ha desvetllat una onada de simpatia i complicitat animant a la seva continuïtat. Els coordinadors d'Illanvers ja han expressat la seva disposició per organitzar un nou esdeveniment. El gest els honora, una vegada més, i hauria de ser un esperó per a tota la gent de Menorca que estima la cultura, de manera que enguany, i l'any que ve i els qui han de venir, amb el nom d'Illanvers o amb un altre títol, el recital poètic de l'estiu de Menorca sigui un èxit encara més gran que el dels anys precedents.