Puput

Els puputs mai no han comptat amb la més alta consideració humana. Els caçadors no els han caçat quasi mai i, els pocs que ho han fet, han perdut el prestigi intern que agermana la depredadora raça. Els puputs canten com tots els ocells, però no són apreciats pel seu cant. Disposen de plomes vistoses, però no són admirats pel seu plomall. Tenen músculs i tendons, però no són valorats per la seva carn. No saben imitar el llenguatge humà com els lloros o els guacamais. No saben sortir dels capells dels màgics amb l'elegància de les tórtores o els conills. No saben dur entre les anelles de les potes papers xifrats com els coloms missatgers. Són puputs. La seva única fama entre els humans està relacionada amb el niu. Jo no n'he vist cap mai, però ni falta que em fa. El niu buit, fertilitzat amb els ous o habitat per les cries forma part del nostre imaginari, bestiari i inconscient col·lectiu. Quan d'al·lot ta mare entrava a l'habitació i la trobava desordenada exclamava, mentre agafava amb les mans de desar bambes, calcetins, revistes, discos i embolcalls i bosses de pipes o de pastissos industrials: sembla un niu de puputs. Quan indagaves, tot intentant atenuar el càstig o la ira desfermada, com eren en realitat els nius de puputs adquiries, a més del natural desordre, una nova qualitat en la descripció: la pudor. Els nius de puput que no havies vist mai –i que, tenies moltes probabilitats, no veuries mai- feien pudor. Tanta com en feien les mofetes dels dibuixos animats que veies a la televisió. Ho veies lògic. El desordre de l'habitació era evident i la pudor emergia de les dues coves de les bambes pestilents. A més, la primera síl·laba del nom que designava l'ocell coincidia amb la primera síl·laba del substantiu descriptiu. El niu del puput fa pudor i és embullós. El puput és, a diferència de les caderneres, dels abellerols, dels passerells, un ocell solitari. A vegades te'l pots trobar posat enmig d'un camí polsegós i adonar-te de la seva presència de canyella aigualida només quan alça el vol. Quan el veus volar desprèn una elegància majestàtica que, de cap de les maneres, coincideix amb la idea popular que tenim del seu niu. Precisament, aquesta capacitat mimètica va confondre la imaginació de l'exaltada Edat Mitjana. Al preciós llibre de L. Charbonneaux-Lassay, Le bestiaire du Crist, París, 1940, podem llegir a la pàgina 489: "Estaven convençuts que el puput tenia la facultat de desaparèixer completament de la vista de tots els éssers vius, per la qual cosa a finals de la fèrtil Edat Mitjana es creia encara que dins el niu del puput hi havia una herba de varis colors que feia a l'home invisible quan la duia a damunt." A ca nostra, desordre i pudor. A la llunyana Edat Mitjana dins el niu del puput hi creixia una herba que atorgava la invisibilitat humana. Els dos conceptes poden estar relacionats. El niu del puput és tan desordenat i fa tanta pudor que els fems acumulats ajuden a fertilitzar l'herba que neix entre la terra que ha estat duta pel vent. Massa forçat? Segurament. Però la bellesa del puput és tan misteriosa que no podem evitar de traslladar aquest misteri al seu misteriós i ocult niu. El puput és un ocell de la família de les upúpides, espècie Upupa epops, de devers 30 centímetres de llargària, amb la part superior del cos de color argilosa, les ales negres creuades de ratlles blanques-groguenques, i la part inferior del cos de color groc terrós amb taques negres en el ventre; té la coa negra amb ratlles blanques, damunt el cap un bell floc de plomes erèctils i el seu bec és molt llarg, prim i un poc corbat; és molt pudent; castellà abubilla. A Menorca existeixen molts de refranys relacionats amb aquest animal pestilent: "Per sant Macià, es puput ve i es tord se'n va". O "En cantar es puput, matí banyat i capvespre eixut". La paraula puput prové del llatí upupa, mateix significat. Modificat per analogia del radical put- (putere, pudir, pudor) per les raons que hem esmentat.