El meu amic Ponç Pons, venturós poeta que concentra en els seus versos els vents i el salobre de l'illa de Menorca, m'ha fet arribar un poema escrit en francès dedicat a Albert Camus, arran de la celebració del centenari del seu naixement. Amb el poema, que comença dient: "Riche d'une pauvreté / fastueuse de bonheur…", també m'ha enviat una fotografia que es féu vora la tomba de Camus en ocasió d'una visita al cementiri de Lourmarin, entre oliverars i vinyes, a l'extrem de Provença. El poema evoca el paisatge mediterrani: els xiprers i els pins, la pregària persistent de les cigales, els velers sobre el mar lluminós d'Alger… I es plany de veure com és d'absurd l'abisme on ens precipita la mort. Els teus llavis sense un alè de vida –diu-, els teus ulls farcits d'amargor ja no poden besar els turons com a pits dels cossos de les joves. I dirà finalment com és de necessària la rebel·lió si és que no volem escriure agenollats.
Els versos de Ponç Pons han vingut a commoure'm al final d'un estiu en què he dedicat una part del meu lleure a la relectura d'algunes de les obres essencials d'Albert Camus. Un dia gris de gener de 1960 el Facel Vega que conduïa Michel Gallimard i en el que viatjava Camus s'estavellà contra un arbre prop de Villeblavin, a la regió francesa de Borgonya. L'escriptor morí a l'acte. Es tancava una obra que era a la plenitud i desapareixia un escriptor que estimava desesperadament la vida, tot i que sabia que, tanmateix, és absurda.
Un escriptor complex, irònic, sensual, melancòlic, nihilista, malalt, agnòstic, seductor. Un home que milità a l'esquerra, que fou sempre d'esquerra "malgré lui" –algú ha escrit amb exquisida precisió-, i "malgré elle". No li va esser fàcil esser dels seus. A vegades és tan difícil... Nascut arran del Mediterrani, fou un enamorat de la llum d'aquest mar, dels perfums de la terra, de la seva gent. Potser, perquè venia de la misèria dura –el seu pare va morir al front durant la primera Gran Guerra i la mare, sorda i analfabeta, resignada i dolça, hagué de pujar dos fills des del no res-, va saber estar sempre al costat dels més dèbils, dels més fràgils, dels més desemparats. I proposà un humanisme sense il·lusió i sense mentida.
Fa molts d'anys, quan vaig llegir per primera vegada "Le Mythe de Sisyphe", era molt jove. Tenia, potser, vint-i-dos o vint-i-tres anys. Camus feia poc temps que era mort. No sé si la vaig entendre, aquella obra; però les grans creacions literàries sempre tenen una part obscura que ens permet descobrir-hi nous horitzons cada vegada que les llegim. Sé que aquell text em va seduir, i no em va deixar indiferent. Hem d'imaginar Sísif feliç, escriu Camus, condemnat eternament a pujar una pedra a una muntanya, tot i que sap que, abans d'arribar a d'alt de tot, li caurà de les mans i reprendrà el camí cap avall. I l'hem d'imaginar feliç. Per què? Camus ens convida a viure la força de cada instant, d'esser feliços només amb el present. No és fàcil. Hi ha turbulències. Som enmig de la mar –ve a dir-nos-, l'artista, com els altres, ha de prendre el seu rem i remar cap endavant. No pot morir-se. Però s'obre amb una afirmació que fascina: "Només hi ha un problema filosòfic veritable: aquest és el suïcidi". Em va preocupar, però hi vaig aprendre algunes coses que m'han acompanyat durant anys. Llavors, què succeeix quan és tot un poble que se suïcida? O, potser es veu empès a suïcidar-se? Passat el temps he après que també hi ha suïcidis provocats.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.