Optimisme exagerat i productivitat mal entesa

Segons les notícies, sembla ser que hauríem salvat la banca, però la realitat és que el crèdit no flueix i, sense crèdit, difícilment podem créixer prou per atacar l'atur amb força. Per què, idò, aquesta bimbolla d'optimisme? Els analistes creuen que la Unió Europea necessita, més que mai, bones noves i, a més, pensen que la Sra. Merkel vol triar un soci de govern amb calma, sense massa renous que puguin suposar qualsevol indici d'haver de posar més de la seva butxaca.

Eufòries i estratègies apart, no deixa de resultar menys interessant el que opinava la Sra. Lagarde, quan afegia a les seves declaracions, què caldria fer ara en un escenari marcat per un creixement econòmic molt feble i un atur insostenible: aconseguir augments de la productivitat reduint salaris i cotitzacions.

Aquesta simple recomanació, que demostra uns certs valors i una determinada visió de les coses, amaga, alhora, certes paradoxes i inconsistències que també intentaré exposar.

En pimer lloc, val a dir que la sentència en qüestió, prové d'un càrrec executiu privilegiat perquè ha vist créixer el seu sou durant la crisi i a més, atesa la immunitat tributària que gaudeixen els alts funcionaris i executius del FMI, la seva nòmina no es troba sotmesa a impostos sobre els rendiments del treball (per a ella, sou brut i sou net és el mateix, més de 350 mil euros l'any).

En segon terme, si s'aplicàs la recepta i les seves retribucions anàssin lligades a resultats (com una forma de premiar o penalitzar la productivitat), aquestes haurien disminuït perquè el mateix organisme que dirigeix ha hagut de reconèixer greus errades en els seus models i estimacions utilitzats per a exigir determinats programes d'austeritat als països amb més dificultats i que han resultat i resulten, com a poc, desmesurats.

Tercer, la directora gerent demostra una obsessió pel curt termini perquè una política de costos laborals més baixos pot resultar factible durant un període determinat en el qual es pugui agafar aire mentre s'escometen programes més ambiciosos i dissenyen les reformes més necessàries i urgents. Per això, més intel·ligència demostrà el seu economista en cap, Olivier Blanchard, quan afegia que la productivitat pot millorar també amb iniciatives que fomentin la recerca i la innovació, amb reformes educatives o polítiques antioligopolis envers aquells sectors estratègics i que permetrien reduir costos energètics, de telecomunicacions, transports o carburants, per exemple. Per tant, apostar pel talent i la creativitat sol ser cosa de sous a l'alça i no, precisament, a la baixa; i, les mesures genuïnes en favor de la competitivitat requereixen polítiques valentes, riguroses i no interessades.

Quart, la retallada de sous, combinada amb més càrrega impositiva, significa reduir automàticament la renda disponible de la ciutadania, cosa que limita la recuperació del consum. Si el consum no s'activa, ni tampoc la inversió, ni la despesa pública, això significa que el creixement de la nostra economia depèn fonamentalment de la nostra capacitat d'exportar i d'atraure més turistes. Y les nostres exportacions i demanda turística, no depenen, essencialment, del nivell de competitivitat de les nostres empreses? Tornam allà mateix, hem de competir amb sous més baixos o amb qualitat, disseny i innovació?
Per acabar i tornant al tema de les bones notícies, m'agradaria equivocar-me, però no som gens optimista perquè, al voltant d'aquesta qüestió, encara hi ha molts elements d'incertesa i d'altres dubtes que obliguen als nostres dirigents a ser més clars i transparents del que són. L'examen que realitza el Banc d'Espanya a la banca, les possibles desviacions en el dèficit públic, el deute públic i els obscurs avals a la banca, per a citar-ne només alguns.