Sobre el futur de la Fundació Rubió

D'aleshores ençà, sofrim l'atac directe i continuat de Josep Roselló Rubió, fill de l'expresidenta, el qual, per mitjà de cartes a la premsa, sempre va repetint el mateix: que no passem comptes, que som uns balafiadors, que la Hisenda Pública ens multa de manera continuada, que perdem tots els plets, etcètera, etcètera. Acusacions genèriques, mai no demostrades i dedicades a provocar el desprestigi personal, cosa que nosaltres aguantem en silenci i treballant, que és, entenem, la millor manera de guanyar-nos al prestigi. Tanmateix, entenc que és arribat el moment de dir unes quantes coses que l'opinió pública ha de conèixer.

1. Mongofra.- La finca, propietat de la fundació perquè així ho va decidir Fernando Rubió, és objecte especial del nostre estudi perquè la volem convertir en un centre obert a tothom on es pugui debatre, estudiar i participar de la natura. Fins que hem endegat el projecte que tenim en marxa, la finca havia estat tan sols un coto privat de la família Rubió. No és cert que estigués oberta a tothom. Només s'obria a les persones que, privadament, convidava la fundació per mitjà de la seva presidenta. De fet, els únics que veritablement l'aprofitaven eren els familiars de Mercè Rubió, que hi estiuejaven, hi anaven quan volien, es feien servir pel personal de la fundació i pagaven el que decidia l'expresidenta, no el que havia acordat el patronat. Des de fa tres anys la cosa ha canviat. Ara, a Mongofra es duen a terme els seminaris que, de manera ordinària, organitza la fundació, els cicles culturals que organitza Talleres Islados, s'hi fan les visites organitzades quan se'ns demana, amb la participació de la nostra bibliotecària, i acceptem que la finca sigui utilitzada per a activitats d'altres persones o institucions, sempre que es moguin en el marc dels nostres objectius fundacionals. I espero que ben aviat puguem presentar un projecte d'usos que farà de la finca un centre cultural obert a tothom, a partir de l'estudi que hem encarregat a la Fundació Catalunya-La Pedrera, que gestiona amb èxit 21 espais naturals a Catalunya. Estudi que ha costat quatre mil euros, no la fortuna de què parla Josep Roselló.

2. Multes.- Qui llegeix les cartes del senyor Roselló Rubió ha de creure per força que la Hisenda Pública ens fustiga contínuament. Res no és més fals. La Hisenda Pública va obrir una investigació centrada en els anys 2005 al 2008 per tal de descobrir si la fundació havia defraudat per mor dels diners que havia tingut dipositats a l'HSBC, amb seu a Ginebra; diners que, a finals de 2008, el patronat, a proposta de la Comissió de Finances que jo presidia, va decidir repatriar i dipositar en una cartera de valors a través de la Banca March (oficina de Maó). La inspecció va concloure dient que la repatriació era correcta i que no s'havia desviat un sol euro. Tanmateix, va revisar els usos de Mongofra i va arribar a la conclusió que, entre el 2005 i el 2007, la finca no s'havia utilitzat, de fet, per cap activitat fundacional, sinó tan sols per al gaudi de la família Roselló Rubió, d'aquí que ens demanés que féssim una declaració complementària per l'impost de societats, impost al qual la fundació no estaria subjecta si la finca s'hagués utilitzat per activitats fundacionals (cosa que avui s'està fent). La declaració complementària més el recàrrec corresponent va significar un pagament a la Hisenda pública entorn dels tres-cents mil euros. D'aleshores ençà no hem tingut cap inspecció més ni se'ns ha posat cap mena de multa. Dir el contrari és mentir. Doncs bé, culpar-me a mi d'una sanció per la inactivitat de la fundació entre 2005 al 2007 (anys als què es referia la sanció) quan jo no era tan sols patró i la presidenta de la fundació era Mercè Rubió, no deixa de ser penós, lamentable i un exercici de mala fe.

3. Sentències.- Si parlem de plets, la ciutadania ha de saber que, de tots els plets que ha viscut la fundació (aviat no ens bastaran els dits de les dues mans per comptar-los), tots menys un han estat iniciats per Mercè Rubió Boada. La fundació només n'han interposat un -el dels drets de la família- i l'ha perdut, d'aquí que no discutirà mai més aquest ús, per bé que el regularà, ja que aquest ha de respectar i s'ha de supeditar a l'activitat de la fundació. Tots els altres plets (alguns de naturalesa penal contra determinats patrons) els ha interposat i perdut l'expresidenta. El darrer, l'interposat contra cinc membres del patronat, als quals acusava d'haver fet perdre a la fundació gairebé sis-cents mil euros per la compra de les accions de Comosa, l'ha perdut Mercè Rubió en primera instància i, també, en apel·lació davant l'Audiència Provincial.

Pel que fa a la querella penal que interposà davant l'Audiència Nacional contra dos patrons, el jutge Grande Marlaska (i després el Ple de l'Audiència) els va absoldre i deixà escrit a la resolució que l'acusació havia estat temerària. Mercè Rubió també va perdre la demanda que interposà contra el secretari i antic gerent de la Fundació. Aquest va ser absolt per sentència del Tribunal Suprem de totes les acusacions de què havia estat objecte. I ha perdut finalment el plet interposat davant del Tribunal Superior de Justícia contra la Comunitat Autònoma per la decisió del Protectorat que autoritzava la fundació a comprar unes determinades accions, per bé que ella ha recorregut la sentència en cassació davant el Tribunal Suprem.

4. Els comptes.- La Fundació se cenyeix als esquemes que mana la llei de fundacions i aprova cada any els pressupostos de l'entitat. Alhora, aprova també cada any la Memòria i el resultat dels comptes anuals, que diposita a la seu del Protectorat, que exerceix la Conselleria d'Educació i Cultura. I mai no se'ns ha fet cap remarca. Més encara, qualsevol ciutadà té la possibilitat de consultar-los si ho creu convenient i ho podrà comprovar.

5. El futur.- Tots els patrons estem convençuts que el futur de la Fundació pot ser brillant dins els límits de les seves possibilitats econòmiques. Alhora sabem que tot se'ns fa més difícil perquè una persona -l'expresidenta- s'oposa a tot el que fem votant sistemàticament en contra, per bé que no aporta cap alternativa a les nostres proposicions. I per si això fos poc, interposa un plet rere un altre, suposo que per fustigar-nos i veure si, cansats, abandonem el vaixell. Tot i així, ni aquest boicot sistemàtic, ni els videos que pengi a Youtube contra nosaltres, ni els plets que continuï interposant, com tampoc les cartes que suposem anirà vessant, l'una rere l'altre, el senyor Josep Roselló, podran aturar els projectes fundacionals. Tanmateix, el que nosaltres voldríem -i en això estem d'acord tots els patrons- és que el diàleg amb la senyora Rubió fos possible, perquè entenem que seria profitós per a tothom. Per tant, amb aquest escrit vull dir clarament que no ens tanquem a parlar i a trobar solucions als conflictes oberts, però sempre en el marc legal i respectant el que disposen els estatuts de la Fundació. En el ben entès que aquesta ha de seguir el seu projecte d'obrir Mongofra als ciutadans per tal de convertir la finca en un centre de referència per a tots els menorquins.