Nas

A Palma de Mallorca, el mateix dia de sant Silvestre es diu als al·lots que han d'anar a veure matar s'homo des nassos, que està a la plaça de Cort: és l'aniversari de la conquista de Mallorca pel rei Jaume I, i les tropes formades a un costat de la plaça disparen tres vegades descàrregues de fuselleria en honor al pal de la bandera del Conqueridor, i aleshores es diu als minyons que aquelles descàrregues són per a matar l'home dels nassos; les criatures proven de veure aquell home tan estrany i no arriben a aconseguir-ho mai perquè cerquen un home amb tres-cents seixanta-cinc nassos i el darrer dia de l'any L'home dels nassos només té una nàpia i és com qualsevol altre ciutadà normal.

A Barcelona és una tradició molt viva i fins i tot surt pels carrers de la ciutat comtal un capgròs molt vistós vestit com de mariner i lluint una nàpia descomunal. És tan popular que el dia vint-i-set de desembre l'Ajuntament de Barcelona organitza La Cursa dels Nassos. És una cursa solidària amb molta participació ciutadana que destina tot el recaptat a Càritas, a l'Associació Pallapupas i a la Fundació Comtal. També existeix L'home de les orelles, però aquest no l'he vist mai. L'home de les orelles surt el dia trenta de desembre i té tantes orelles com dies li queden a l'any.

A diferència de Palma de Mallorca, a Menorca no s'envia els al·lots a cercar L'home dels nassos perquè no sé sap de ningú que l'hagi trobat mai i, tal vegada per aquest motiu, no se n'ha pogut fer cap capgròs vistós que el representi, per manca de model. A pesar de la inexistència de tal personatge mitològic, he sentit més d'una vegada animar els fillets de Menorca que sortissin al carrer el trenta-un de desembre a cercar un home que té tants de nassos com dies li queden a l'any. Seria L'home dels nassos menorquí, però sense estar batejat com a tal i sense disposar de cap caparrot de cartó.

El nas és l'òrgan de l'olfacte i consisteix en dues cavitats revestides interiorment d'una membrana mucosa i que comuniquen posteriorment amb la faringe; la part prominent de la cara, entre el front i la boca, on hi ha els dos forats pels quals les fosses nasals comuniquen amb l'exterior. A Menorca s'anomena nas a l'extrem exterior de l'espigó de l'arada, on es posa la clavilla. I també a l'extremitat corbada de la fulla del dall o gatzoll. Existeix un extens refranyer del nas. Tenir bon nas significa tenir bon olfacte. Es diu també que «No cal fiar-se de ningú que tengui nas a la cara»: vol dir que no ens podem refiar de ningú. Refranys amb significats similars són els següents: «Qui té bon nas, té ben detràs» (or., occ.); «Qui té bon nas, té bon compàs» (val.); «Qui té bon nas, té bon jaç» (mall.); «Qui té bon nas, té bones velleses» (mall.); «Qui té bon nas, té bon tracto» (men.): tots vénen a dir que les persones que tenen el nas gros solen ser intel·ligents o simpàtiques; o les dues coses a la vegada.

En canvi, al Japó, es creu que els orgullosos i els jactanciosos tenen nàpies llargues i es diu fins i tot que són tengu. Els tengu són esperits diabòlics representats en forma de follets de les muntanyes dotats de nàpia llarga o pic de rapinyaire. De fet, molts caçadors de la regió de Sibèria i l'Altai conserven els nassos de la guineu i de la gibel·lina, ja que creuen que l'ànima de l'animal roman en aquest òrgan. A Finlàndia fins i tot existeix un cant que precisa el sentit de tals costums amb aquestes paraules: «Agaf el nas del meu ós per a robar-li l'olfacte». No ho sé, però m'ensum que aquest any 2014 serà un bon any perquè, al capdavall, tot és una qüestió de nassos.