Si us agraden les emocions fortes i encara us queden quatre rals per gastar, ara és un bon moment per fer una visita a Barcelona, que s'ha convertit en la ciutat més atractiva del sud d'Europa. Si fa temps que no hi heu anat, us sorprendrà veure que ja hi ha més turistes que habitants i que els racons més sòrdids del passat s'han convertit en centres de la moda més avançada.
(I pensareu com jo: com és que aquests cracks de la promoció menorquina, que van tan enfora a caçar turistes, no aprofiten les oportunitats de tenir un centre d'atracció tan poderós a solament 200 quilòmetres de distància?)
Però sobretot us sorprendrà que tots aquestes malediccions amb què el govern espanyol i la premsa del règim estan fuetejant, un dia darrere l'altre, la fam de referèndum que per allà es respira, són rebudes pels catalans amb una absoluta indiferència. És com si tothom s'hagués vacunat contra la grip i ja no els fes efecte ni el discurs del ministre Margallo, que ahir despús-ahir els amenaçava amb haver de vagar eternament per l'espai...
I segurament és perquè des de fora hi estan posant més imaginació que realitat a la cosa. O encara pitjor, estan intentant inventar una realitat que no existeix. Perquè la normalitat que es respira a Barcelona, és absoluta, encara que cada dia donin un pas més cap al seu referèndum per la independència.
A diferència de les veus que arriben d'Espanya, que amb poques excepcions es manifesten totes en contra del procés, a Barcelona hi ha un debat real sobre el futur. Cap emissora de ràdio o de televisió no amaga la veu dels que són contraris al referèndum, de la mateixa manera que deixa escoltar el que hi estan a favor i exposa els pros i contres. És un exercici democràtic d'aquells que enganxen.
I també a diferència del discurs catastrofista que arriba del govern espanyol, la realitat de cada dia és que les grans empreses estrangeres instal·lades a Catalunya no demostren cap preocupació especial pel futur. Al contrari, les inversions exteriors tornen a créixer i la recuperació econòmica catalana ja torna a anar per davant de la de moltes autonomies. I l'atur és on més ha minvat.
Con tantes vegades en la història, sembla que el procés català ha agafat el govern espanyol amb el pas canviat. Aquest ha deixat passar el temps sense reaccionar, com si es cregués que no podia succeir allò que estava succeint. I sense tenir ni consciència que era ell qui ho havia provocat i encara avui ho continua provocant amb la seva obsessió per desballestar les autonomies.
És com si l'actual govern hagués oblidat la transició política de quan va morir Franco i que si es va haver d'instaurar l'Estat autonòmic va ser, senzillament, perquè la democràcia és impossible a Espanya sense el reconeixement d'Euskadi i Catalunya. El govern espanyol recorda aquells mals catòlics que, com que es pensen ja han fet prou penitència, es creuen amb el dret de tornar a pecar.
I així han menat la situació a un punt que no té fàcil retorn, si no és que apareix qualque eixelebrat que es pensi que encara és possible tornar a bombardejar la capital catalana, com s'ha fet tantes vegades en aquests darrers segles. Però per a Espanya açò voldria dir també haver d'abandonar Europa i defora, per malament que vagin les coses dins, encara s'hi està pitjor.
Des de la democràcia, un poble que es vol pronunciar pacíficament sobre la seva independència, és mal d'aturar, per més constitucions que li envelin pel cap. I que ningú no s'engani. A Catalunya aquest moviment és avui transversal entre ciutadans d'ideologies i orígens diversos, i va per davant de l'opinió dels partits i dels seus dirigents. I és possible que sigui majoritari.
