La societat com l'hem entesa en els darrers dos-cents anys s'ha fonamentat en la valoració del treball, el qual embolcalla totalment la psicologia de l'home contemporani. Per les societats medievals i fins el segle XVIII la feina era un càstig, el qual era menyspreat pels estaments i les classes altes, que feien tot el possible per fugir-ne. Les revolucions socials dels desvalguts i poble menut del segle XIX per accedir als drets polítics dels que n'estaven desposseïts van posar l'accent en el fet que eren ells, els treballadors, enfront de les 'classes parasitàries', els qui creaven riquesa i feien anar el món. L' espirall entre drets de representació política i drets laborals es va retroalimentar fonamentant la mentalitat d'avui. D'aquesta manera la categoria antropològica 'persona' està completament associada a la feina. Hom és si treballa. Sense disposar d'ocupació, de perfil laboral, s'és no ningú.
Ben segur que si la precarietat laboral arriba a fer forat i les dinàmiques sociolaborals i polítiques a l'estat espanyol enllacen amb la que es troben en altres països europeus, amb l'anomenada 'flexiseguretat' en un futur, potser no molt llunyà, les consideracions sobre el què és i no és la 'persona' en termes antropològics canviaran i deixaran, o no estaran tant lligades, a la feina, però mentre no neixi, mentre no aparegui una mentalitat i una cultura nova, una diferent època, l'atur, la situació de desocupació, és un autèntic patiment en tots el sentits i un drama psicològic d'una profunditat enorme.
S'ha sentit dir en boca de molts que el capitalisme és el més eficient de tots els sistemes perquè aprofita i maximitza els recursos. Però és evident que sense regulacions i intervencions en els mercats és evident que la 'mà invisible' no funciona. Com a mostra l'atur mateix. ¿Com es pot afirmar que l'economia existent aprofita el màxim els recursos humans, els més valuosos de tots, quan en menysprea més d'un 25 per cent?
L'alt percentatge de desocupació que patim és deguda a que amb la bombolla immobiliària els sectors productius van créixer en àmbits de baixes productivitats. Rebentada l'aposta econòmica per la construcció cal tornar a crear treball, cosa gens fàcil perquè el capital humà no es pot improvisar i perquè amb prou dificultats es poden crear empreses si no circula el crèdit. Amb baixa productivitat els sous baixen.
Aquesta situació que es pateix l'hem de relacionar necessàriament però també amb un altre fenòmen, l'economia submergida, superior en el nostre país al 20 per cent, percentatge que té molt a veure amb el fet que molta persona desocupada per aconseguir uns minsos recursos està treballant ací i allà per quatre cèntims, quatre cèntims que no li permeten satisfer les cotitzacions socials, d'autònoms o les que siguin.
Per açò té molta raó la Fundació de les Caixes d'Estalvis (Funcas) quan, per incentivar l'ocupació i fer baixar l'economia submergida, ha reclamat baixar diferents punts les cotitzacions amb caràcter general i compensar la conseqüent caiguda dels ingressos de la Seguretat Social amb un augment proporcional dels impostos indirectes. En el nostre país s'ha creat una certa alarma social pel fet que la caixa de la Seguretat Social està en dèficit, però aquesta és una falsa polèmica perquè no hi ha perquè donar com a principi fonamental que els doblers d'aquesta caixa tinguin que venir de les cotitzacions. A Holanda, per posar un exemple, la guardiola de la Seguretat Social no s'alimenta exclusivament de les quotes dels treballadors i empreses sinó també d'altres ingressos de l'Estat. Aquest país té clar que el principi fonamental és el treball i que perquè els seus ciutadans n'aconsegueixen no han de ser cruixits per les cotitzacions. Aquí s'hauria de fer exactament el mateix. El treball, com a dret a dret bàsic i constitucional no hauria de ser castigat.
