TW
0

Ja t'havia dit, company, que feia temps que cercava una llibreta petita, una humil llibreta de paper quadriculat i cantells blaus, on tenia anotades unes coses que m'interessaven i, també alguns telèfons i adreces. La recordo tan nítidament que te la podria dibuixar, si sabés dibuixar, que no és gens el cas. Resulta però, que de tan ben guardada no sóc capaç de trobar-la.

M'agraden els reptes complicats i la setmana passada vaig decidir que havia d'iniciar l'operació rescat de la llibreta. L'havia de trobar, tornar-la a la llum, fer-la sortir del seu recòndit refugi. Amb paciència i certa dosi d'optimisme, vaig començar l'acció de recerca que imaginava seria un exitàs per difícil que fos.

Tots, absolutament tots, els calaixos de la casa passarien la inspecció corresponent. Cada calaix és, per definició, un món especial, íntim i, moltes vegades, insondable. Són reduïts i silenciosos magatzems de la memòria, contenidors de peces de la més minúscula vida quotidiana.

Els calaixos, no sempre els de la roba – que a vegades també – són els depositaris i guardians fidels d'infinitat de coses i objectes que volem preservar. Coses que tenen utilitat i d'altres no tant. Coses que saps segur que faràs servir i moltes que ja has arraconat pensant que les conserves just per si un dia, que mai se sap... i així l'espai del calaix va engreixant poc a poc. Com l'escorça d'un arbre va formant capes d'un caramull de materials, més o manco nobles, que configuraran la pell d'una història sense importància sí, però densa i tan real com la nostra pròpia existència.

Noticias relacionadas

Al calaix pots trobar-hi una clau petita, diries que d'una porta, però ja no recordes de quina. I una fotografia teva de carnet - d'aquelles fotografies de les que sempre en sobra una -, de ja fa un munt d'anys i te la mires uns instants com si aquell no fossis tu, i encertes, ja no ets aquell que ara et mira des del paper. Del calaix pot sorgir també un bitllet de metro d'un viatge a Barcelona, i veus que fa un caramull d'anys perquè el preu encara és en pessetes.
A un raconet veuràs de nou aquella ploma estilogràfica que, amb un boli a joc, et van regalar a l'oficina de la caixa, quan les caixes eren encara caixes i regalaven calendaris per Nadal. No l'has emprat mai i ara possiblement ja no en sabries. Trobes també una factura del restaurant on anaves en dies assenyalats i comproves que el preu d'aquell bon dinar amb amics, convertit a l'euro, et feria sentir milionari.

Un parell de velles postals: una del sempre suggerent i llunyà París ple de llums que te feia somiar i l'altra una amb una vista de Madrid franquejada amb l'efígie d'en Franco. La teva de Roma no, no l'he trobat. Unes entrades de teatre que et recorden aquella divertida nit a Barcelona, amb La Cubana. Dos clips amb un poc de rovell, mig rotllo de cel.lo i un llapis vermell han envellit junts, bé al fons de tot.

Entre les fulles d'unes pàgines Grogues, un paperet amb un telefono escrit amb lletra gruixada: el mal és que no recordes de qui és o era. Dues piles que hauràs de comprovar si encara serveixen. El tub de pasta d'aferrar que jamai podrà enganxar res. Ep, i dos botons, dos botons que, rebels ells, hauran escapat al control de madona. Una targeta d'embarcament amb el logo d'Aviaco. Recordes...?

Declaracions de renda, papers i extractes de bancs, un sobre amb una oferta de vins. Un encenedor que m'espera des de que no fum. Una estampa de primera comunió i un cupó, amb un nombre preciós del sorteig de divendres, sí, però d'un divendres de fa quasi un any. El programa d'aquell inoblidable concert d'estiu de l'Orquestra de Cambra Illa de Menorca, dirigit per Paül Badura-Skoda. Dos caramels de menta i una moneda de duro, rematen el modest inventari.

Això és tot, amic meu. Un capvespre llarg i amè fent un repàs de la vida a través de minúsculs i amables tresors. I de la meva famosa llibreta de cantells blaus, em demanes...? De moment segueix amagada. N'estic ben segur però: algun dia sortirà. T'ho contaré.