És qüestió de distàncies i de volum. A l'Enciclopèdia de Menorca, en Tomàs Vidal diu que Menorca és l'illa del Mediterrani més allunyada del continent i que aquesta realitat condiciona la seva climatologia, i de rebot la flora i la fauna. Però així i tot, en un mar tan petit com el nostro, aquesta distància és escassa. Des de que hi ha veles i si fa bon temps, en mig dia es pot arribar al continent i no a qualsevol punt perdut de la costa, sinó a una ciutat que fa mil anys ja era una de les principals d'Europa, Barcelona.
Així s'entén que la relació entre els menorquins i la capital catalana hagi estat sempre tan intensa. Barcelona ha estat el primer destí, més enllà de Mallorca, de la producció agrícola i industrial de l'Illa, i el referent de la innovació i la modernitat. Fins que es van crear les comunitats autònomes i la obligació de passar per Palma, era el camí que enfilaven els malalts quan havien de menester una medicina especialitzada, de la mateixa manera que hi anaven els nostros joves quan volien fer una carrera.
També ha estat el primer destí dels emigrants de l'Illa, tant d'aquells que havien de partir per necessitat com dels que anaven a cercar un món més ample. Fins al punt que la comunitat d'origen menorquí de Barcelona és possible que sigui més grossa que la de Menorca. Però seria mal de comprovar, perquè com a tal comunitat no existeix. Els menorquins que s'han instal·lat a Barcelona al llarg dels anys, i els seus descendents, es confonen ràpidament amb els altres habitants de la ciutat, segurament perquè en realitat són la mateixa gent, a més de parlar la mateixa llengua.
És difícil de saber com hauria estat la societat menorquina si no hagués tingut tan a prop una ciutat tan potent. Però és innegable que la Menorca d'aquests darrers dos-cents anys ha conegut ràpidament totes les noves idees polítiques i socials, i les innovacions tecnològiques, i només li podien arribar de Barcelona. Fins al punt que Menorca no tenia res a veure amb la imatge rústega i endarrerida de les illes mediterrànies o de la major part d'Espanya.
Barcelona ha sabut aprofitat bé aquest anys de democràcia i la petita quota de poder que li ha concedit l'Espanya de les autonomies. I ara, aquella ciutat grisa i silenciada del temps del franquisme s'ha convertit, més que mai, en una primera referència mundial. Diuen el estudis que, entre les ciutats europees, és la setena amb millors perspectives de futur i la nombre 10 del món en projectes d'inversió internacional.
Hi ha encara més informació que fa reflexionar. És la quarta ciutat europea en l'aplicació de sistemes intel·ligents i en sostenibilitat, i la cinquena en producció científica (l'onzena del món). I ara que a Menorca s'ha imposat la idea que no hi ha vida més enllà del turisme, és important saber també que el port de Barcelona és el primer d'Europa (i el quart del món) en creuers marítims. I que el seu aeroport, sense tenir els favors d'AENA ni del govern espanyol, ja hi ha mesos que és el que rep més passatgers de la península.
Tot açò ho escric per una raó ben simple. I és que Barcelona i Menorca continuen estant a l'escassa distància geogràfica de sempre. I que sorprèn que els dirigents menorquins actuals, els polítics però també els econòmics, no maldin per aprofitar aquesta explosió de creixement que tenen tan a prop i on s'arriba per un camí que fa mil anys que ens és familiar. Potser ja es fan coses i jo no les he sabut veure, però es evident que si una comunitat té la porta franca a Barcelona, és la menorquina. La més ben rebuda de totes, encara que els quatre sectaris que criden per Menorca contra els catalans es posin sofre als ulls per no haver-ho de reconèixer.
Si hi hagués voluntat real, les possibilitats d'aprofitar l'impuls de Barcelona per recuperar l'economia productiva menorquina semblen immenses. En el camp de la industria, i en el del turisme aquell que va als restaurants i compra a les botigues.
Clar que també es pot tancar els ulls a aquest realitat i continuar balearitzant l'economia menorquina, retratant els nostres botiguers amb cara de hawaians simpàtics i fer-los dir «Bienvenidos», com si en aquesta illa ja no tinguéssim ni llengua per donar la benvinguda.
