Avui és dia 1 de setembre i sembla que tot ha de tornar a la normalitat. Per fi? O ja estàvem bé en aquesta casta d'endropiment del mes d'agost? Ho dic perquè, els qui ens trobam en vacances permanents i vam poder fer les nostres petites sortides en el mes de juliol, hem passat l'agost en una mena d'aïllament personal i ara ens cau al damunt un setembre farcit d'esdeveniments, alguns habituals, altres extraordinaris. Menorca anirà, recuperant també, el seu ritme norma de vida, amb el permís de les festes de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Nicolau, que les tanca totes amb clau. Començarà el curs escolar i veure'm com aplicaran la nova Llei d'Educació les autonomies, com les nostres, amb llengua pròpia. Continuaran les concentracions de docents i no docents en favor d'aquesta llengua, amb el perill, tal vegada, de nous expedients?
Aquí, a Catalunya, aquest serà un setembre si més no, diferent, amb la V que ens ha de dur cap a la consulta (o no, això encara no ho tenen clar alguns polítics) de dia 9 de novembre. Una V que es formarà, també, as Mercadal, en una clara expressió de suport d'una part de la societat menorquina. Hi haurà, evidentment recursos que requeriran pronunciaments del Tribunal Constitucional i que comportaran diverses propostes d'obediència i desobediència a les seves decisions. Bon ball tindrem, bon ball ens espera! I el setembre ens portarà, a més, la represa de les visites a professionals autònoms qui, hagin pogut o no viatjar, han tancat el mes d'agost els seus despatxos, per una espècie de decència corporativa. Estic parlant dels advocats, dels notaris i, per damunt de tots, dels metges.
En aquest apartat dels doctors, (així els anomenam correntment, com si la resta de professionals no poguessin tenir aquest grau acadèmic) he constatat una diferència ben nítida entre els qui venim d'incorporar-nos a sa darrera tanca i els qui ja se n'estan acabant la pastura. Pels qui just hem passat la seixantena, l'agost és un oasi sense bates blanques. Podem oblidar-nos d'analítiques, de proves i aventurar-nos a consumir un bon coc amb sobrassada as caliu, regat amb una o dues cerveses, sense que els resultats o, fins i tot, la pressió arterial (que a l'estiu davalla, per definició) ho detectin. Però, pels qui ja han superat els 80, açò pot ser un problema de molt mala solució.
M'ho contava l'altre dia un conco meu. Ell havia observat, darrerament, unes anomalies en el funcionament habitual del seu organisme. I havia demanat hora al seu metge. Li havien donat pel 20 de setembre. «Protestant i reclamant -afegia el meu familiar- m'ho van avançar al dia 2. Fins i tot he aconseguit que una auxiliar de clínica em practicàs la primera prova a finals d'agost.» Però quan es conco li va demanar el resultat, ella li va respondre que primer s'havia d'enviar al laboratori i que, quan tornàs, el doctor hauria d'estudiar com havia anat tot per tal d'emetre un diagnòstic provisional, que es possible que requerís de més proves. I l'home està regirat!
Jo el vaig voler tranquil·litzar. «Escolta, si tota aquesta situació et preocupa, agafes i te'n vas a urgències. Que t'hi acompanyi el teu fill, que viu aquí, a Barcelona i, si ell no pot, vindré jo mateix.» Però el meu conco no vol ni sentir parlar de que el vegi un professional que no sigui dels seus, que no domini el seu historial. Ell continua creient en els metges de capçalera de tota la vida; aquells qui, amb el seu ull clínic, sabien donar el seu diagnòstic amb només uns minuts i que coneixien les vicissituds de tota la família. Avui en dia, els pacients som nombres i ens comuniquem amb els nostres metges amb papers. El qui em porta a jo actualment, va trigar un any i mig en auscultar-me i en prendre'm la tensió. Fins llavors, «per conèixer-nos», em va dir, tot van ser proves: analítiques, radiografies de tòrax, ecografies, electrocardiogrames. I jo no em vaig descordar, davant d'ell, ni un botó de la camisa.
Per distreure's, es meu conco, es passava hores davant l'ordinador però, a l'agost, ningú no li enviava ni un sol correu electrònic. «Això també és normal, home!». I per acabar-ho d'adobar, el seu professor d'informàtica havia anat a Galícia a veure una amiga de la seva dona que havia donat a llum i ell tenia un munt de dubtes i de coses que no li sortien. Jo, qui, a vegades tenc respostes molt evangèliques (això ho vaig aprendre d'en Miquel Anglada) i no exemptes d'una certa mala criança, li vaig dir «pensa que, quan la Verge Maria va anar a veure la seva cosina que estava embarassada, s'hi va estar tres mesos!»
