Sembla que no, que no està prou content amb el seu paper d'acompanyant. Suficient amb mirar-lo i, certament, la impressió que en treus no és de gran satisfacció. M'ha semblat endevinar inclús, una considerable dosi de resignació. No comenta res però no resulta gens difícil imaginar el que pensa.
Normalment, totes aquelles coses que es fan per estricta obligació acaben donant poques, molt poquetes, satisfaccions. Tu i jo mateix, ho sabem prou bé. Just aquells més radicalment vocacionals – o els sants – xalen sempre amb el que fan. Encara que, com saps, hi ha gent per tot. Contaven que el regidor municipal d'urbanisme d'un poble havia cercat afanosament la famosa eròtica del poder i que, acabada la seva legislatura la seguia cercant. Per això, tal vegada, alguns càrrecs públics, al no trobar aquesta eròtica prefereixen robar doblers als ciutadans.
Tornem al punt de partida. Te deia que el nostre protagonista d'avui no troba satisfacció en la seva activitat. No es queixa quasi mai: sap també que, en el fons, seria ben inútil. Pensa sí, que la seva existència podria haver estat diferent. Que existien més camins, altres opcions. Acceptar aquesta vida no ha estat gens fàcil, especialment al saber que ja no té, ni trobarà, altra sortida, circumstància que fa que intenti treure'n tot el profit, el màxim gust que pot.
Tothom ha somiat alguna vegada en una vida utòpica: una vida on els anhels, les il·lusions, fossin possibles, reals. És un dret que hauríem de tenir reconegut per llei. Ell també somia. Assegut davant la tele, mig endormiscat com quasi sempre per la mediocritat del que veu – i molt poques vegades entén -, pensa en aquesta utòpica vida encara que ja ha ben afinat que això és simple quimera. A més, com que no és gens ase, sap molt bé que n'hi ha d'altres que ho passen molt pitjor que ell mateix. Ell, com a mínim, té la plaça fixa i una vida estable, no molt emocionant, cert, però segura. La rutina no és sempre dolenta, si acabes trobant-t'hi la cara amable.
Té raó: la seva vida pot ser un poc monòtona, reiterativa – com el famós Bolero de Ravel – una existència basada en pura rutina de fets, de gests. Tampoc mai cap ensurt destacat, cap sorpresa imprevista. Una videta minúscula si vols, però vida reglada i sana. Una vida avorrida però relaxada, una vida com de club britànic. Recordes imagin aquells aristòcrates anglesos que jutjaven el món sense sortir al carrer. El seu club era el món.
El nostre protagonista d'avui, no ha de pensar en res. Tot està previst i preparat. Sortir al carrer tampoc és plat de gust. Sobre tot a l'hivern. Sempre el mateix camí, el idèntic circuit. Ell no ho diu però n'estic segur, que voldria baratar de ruta, passejar per altres carrers, descobrir altres espais, veure altres arbres, contemplar la natura, noves cares, ser lliure. De fet, el passeig de cada dia és un simple anar i venir de casa. L'origen i el destí és el mateix.
Entre passeig i passeig, fer companyia a l'amiga. Aguanta com pot – i posa bona cara – a les llargues i reiterades explicacions de la seva companya. Tot és com un repetit monòleg. Menjars a l'hora: no molt variats però sans. Gastronomia asèptica, poc saborosa. Ja voldria ell descobrir nous sabors, més arriscats, noves textures. Cap retret: s'ha d'acceptar de bon grat el que tens, pensa sovint, ja que tot pot empitjorar. Acabat el sopar seu a la sala, davant d'una televisió que ella mirar sense aturar. Ell tanca els ulls, ulls que no obre més que fugaçment per comprovar si ella encara no és al llit. Bona nit i silenci.
Un nou dia comença. Passeja tot sol per la casa. Ella encara és el bany. Just sent l'aroma del cafè que ella prepara, ja sap que ha arribat l'hora de la primera sortida del dia. Content mou la coa, mentre ella li posa la corretja.
Ser mascota no és la millor vida per a un bon ca com ell. Molt pitjor seria però, arribar a viure com l'engabiat pardalet de la vesina, pensa mentre mou la coa bastant més animós.
