La veus quasi cada dia. Asseguda al banc, bé davall dels dos primers tarongers. Esquena dreta, com si esperés el tret de sortida. Vestit de colorins. Morros pintats amb excés. Mira a la gent que passa com l'àguila mira des del cel : amb fredor i certa displicència, diries. Edat incerta. Cabells tenyits d'un negre impossible. Sempre la tronada bossa al seu costat. Un mig somriure forçat deixa veure les restes del que era, imagines, una dentadura normal. No diu res. Solament mira. Just hauran passat cinc minuts quan s'alça i parteix. Serà demà quan la tornis a veure.
Ella, la dama sense nom, és una de les clientes dels bancs del centre de la ciutat. Una més de les persones que els ocupen de manera habitual. Estratègicament ubicats a carrers i places els bancs són tot un món. Personatges que van i venen seguint una rítmica rutina. Entre ells també hi ha categories i preferències. Has vist un dels habituals clients arrufar el nas i passar de llis veient que el seu banc estava ocupat. Els parroquians habituals formen una ben curiosa fauna que, t'ho confés, em desperta certa curiositat i tendresa.
Camina sempre de veres. Calb i amb ulleres. No arriba, segur, als cinquanta. Sempre va exageradament abrigat. S'asseu just uns minuts després de comprar uns paperets a la venedora dels cupons. Rasca amb ànsia aquells paperets que té ara a les mans. Assegut de cantell aquesta operació no dura més de tres o quatre minuts. Absort, no mira a ningú. Acabada la delerosa rascada, s'aixeca i se'n va a la mateixa velocitat de sempre. El banc és just un breu parèntesi entre el seu somni i la realitat.
S'asseu sempre al banc davant la farmàcia, diries que espera que l'obrin. És una doneta minúscula que, ben asseguda, no arriba amb els peus a terra. Cabell curt. Ni una nota de color. Ralla sola, quasi sempre fa sonors discursos sobre el temps que fa. Porta una bossa que quasi arrossega per terra. Mirada viva, inquieta. Mans petites. Acostuma a fer-hi no més de vint minuts, mitja hora, com a molt. Segueix persistent el seu discurs com si qualcú prestés atenció. A toc d'un misteriós resort fa un botet i desapareix, carrer amunt, fins en soldemà en que, tota soleta, seguirà rallant del temps que tenim i de que així la roba estesa no eixuga mai.
Ara és l'hora dels jubilats. Són un quartet, màxim un quintet, de gent fidel a la trobada. Homus tots. Republicans, quasi tots. Mantenen llargues xerrades que no acabarien si no fos que ja és hora d'anar a casa. És difícil que no compleixin amb aquest amistós i antic ritual de la trobada. Comparteixen records i històries viscudes. Sumen un munt d'anys però són joves d'esperit. No entenen moltes de les coses que passen i arrufen el nas davant de certs fets i actituds. Són escèptics per obligació. Quan rallen dels nets a tots ells se'ls il·lumina la cara.
Una curiosa tribu, suposadament familiar, ocupa periòdicament un dels bancs. S'asseuen sempre mirant al gran bar de la plaça. Mare, filla i neta, d'aspecte més tost deixat i brutot fan, diuen, el que abans en deien la carrera. Una penosa carrera. A ca seva, es veu tot d'una, pocs raspalls de dents i poca pinta. Grassotes i fumadores. Tan sols tenen passat, en el futur no hi pensen, no hi compten. Paradigma trist de la misèria. Els tarongers donen ombra amable a tothom.
L'aroma intens de la nova flor dels tarongers no distreu gens al nombrós grup d'al·lots i al·lotes asseguts que, mentre piulen com pardals esvalotats, miren les pantalles dels seus mòbils. Tampoc molts dels passants reparen en aquest aromàtic i subtil regal de la natura urbana.
Turista, britànica segur: vestida de blaus, roses i verds pàl·lids, reposa feliç mentre xarrupa un gelat. Al costat, el seu acompanyant, cutis vermell semàfor, calçons curts, sandàlies i calcetins, escriu una postal. Segurament a la vesina que, durant les vacances serva el seu moix.
Ja és fosca nit i els bancs queden solitaris. Fins demà, silenci. Just l'ull verd i intermitent de la farmàcia els fa companyia. Fa fred.
