Idò farem un parèntesi per rallar de Catalunya. M'ho demanen uns quants amics que se senten desorientats per les notícies que arriben a Menorca. I no m'estranya, perquè tota la informació que he vist i que he llegit en els mitjans nacionals, amb seu a Madrid, desorientarien fins i tot una brúixola, de tan parcials com són.
Catalunya hi ha també informació partidista, però els mitjans més importants donen veu tant als que estan a favor com en contra del moviment per la independència, de tal manera que hi ha debat i també algunes informacions objectives que ajuden a entendre què succeeix. Ho explicava molt bé en Guillem López Casasnoves diumenge passat.
Ara no farem història, però és bo recordar que el punt crític de la lletra de la Constitució va ser la relació de Catalunya i Euskadi amb l'Estat. El president Suárez tenia en una sala els polítics que la redactaven i a l'altra els militars franquistes, i anava passant d'una sala a l'altra amb cada nou text per veure si es podia arribar al consens...
I ho va aconseguir, com ho demostren tots aquets anys de pau territorial, encara que a Euskadi el terrorisme continuàs actiu. Però ha plogut molt des d'aquell dia, i tant la societat com les forces que van pactar la democràcia han canviat. Avui el centralisme espanyol ja ha perdut la vergonya provocada per l'herència del franquisme i intenta recuperar posicions. I en aquesta lluita té les de guanyar, perquè controla l'Estat.
Primer ja van diluir la singularitat catalana en 16 autonomies que, poques diferències, tenen les mateixes atribucions (Euskadi al marge, perquè amb el concert econòmic és com un estat a part). I quan Catalunya va promoure un nou Estatut per guanyar marge de maniobra dins aquest entramat autonòmic, li van picar els dits amb el ribot del PSOE, les campanyes del PP de signatures en contra i les sentències del Tribunal Constitucional, que van aconseguir que el nou Estatut fos més xerec que l'anterior. El sentiment que va generar en la societat catalana va ser d'una profunda frustració.
Darrere de tot, és molt fàcil rallar d'identitats i de nacionalismes, però el factor econòmic ha estat el que més ha pesat. En aquests anys de creixement a redossa d'Europa, els lobbys de la capital s'han enriquit de manera extraordinària gràcies a la seva relació amb el poder, que legisla a favor seu i li permet guanyar concursos milionaris. Nou de cada deu grans empreses tenen la seu a Madrid. I així hi tot Catalunya ha mantingut una economia pròpia ambiciosa, oberta a Europa i refractària als lobbys espanyols, que si la poguessin assimilar no hi ha dubte que serien encara més poderosos.
Però per més que l'economia catalana hagi resistit l'envestida, difícilment pot continuar creixent en un context tan poc favorable. L'Estat és qui fa les lleis orgàniques i qui recapta els impostos, i a continuació reparteix els doblers amb criteris que encara avui són un secret. Les queixes que aquests dies expressa el Govern balear, que paga molt més que no recupera, és una queixa històrica a Catalunya. Per més competitives que siguin les seves empreses, la societat catalana és cada vegada més pobra dins Espanya i li són negades les infraestructures que necessita per poder continuar creixent.
Però que així i tot continuï essent la comunitat més valorada pels inversors estrangers, demostra que, amb unes condicions favorables, l'economia catalana volaria. I aquest és el principal argument dels defensors de la independència, que Catalunya reuneix les condicions per ser un dels països motor del creixement europeu i amb més benestar social. Les qüestions identitàries, també pesen, naturalment. És difícil no sentir-se indignat, per exemple, amb l'esquarterament a què Espanya sotmet la llengua catalana.
A més, en aquests anys de crisi i de govern del PP s'han romput els vincles que encara sustentaven l'autonomisme. Cada nova llei ha servit per estrènyer una mica més el marge de maniobra del govern català, que actualment no pot fer gaire cosa més que administrar els doblers finalistes que el govern espanyol li envia amb comptagotes. I que sempre són molts més pocs que els que recapta a Catalunya.
Aquest estat de coses ha desfermat un moviment social molt ampli en què participen obrers, autònoms i petits empresaris, classes mitjanes, intel·lectuals, nacionalistes, immigrants assentats, jubilats... És un moviment transversal i és insultar la intel·ligència que el Govern espanyol l'atribueixi a un joc del president Mas. Per poder organitzar les manifestacions més grans que hi ha hagut a Europa des de l'acabament de la segona guerra mundial, són necessàries moltes voluntats.
Tantes, que han acabat rompent els esquemes de bonibé tots els partits que actuen a Catalunya. A les eleccions anticipades del 27 de Setembre, hi haurà de fet només dues candidatures. La primera, la que agrupa els partits i les entitats que impulsen la independència, reforçada amb escindits de les altres forces. I la segona, la dels altres -de dreta o d'esquerra-, que hi estan en contra. Però d'eleccions i de candidatures, ja en rallaré un altre dia.
La cosa és que ara, a Catalunya, va de bo. I que sigui quin sigui el resultat electoral, plebiscitari per la tossuderia del govern espanyol de no permetre un referèndum aclaridor, entrarem en un nou moment històric.
