Ara no record si he explicat mai la història aquella dels fems de cavall. El 1898 es van reunir a Nova York representants de les grans ciutats de l'època per mirar de resoldre un greu problema sanitari. El transport de persones, de mercaderies i de tot era encara amb tracció animal i no hi havia manera humana de retirar els milers i milers de quilos de merda que s'acumulaven pels carrers. Si pensam que un cavall n'escampa uns 10 quilos diaris i que per Nova York en circulaven més de 15.000...
Però els experts van ser incapaços de trobar una solució i aquella conferència internacional que havia de durar una setmana es va dissoldre al tercer dia. Açò sí, amb el compromís de tornar-la a reunir cinc anys més tard i estudiar una altra vegada el problema. La fortuna va ser que amb el canvi de segle es van perfeccionar els motors de combustió interna i el senyor Ford va aconseguir el miracle que les ciutats substituïssin els fems de cavall pels gasos d'automòbil.
Amb tot el respecte, alguns actes a què he assistit aquestes setmanes m'han recordat aquesta història, no naturalment per la matèria de què tracta, sinó per la distància que moltes vegades hi ha entre la voluntat i la realitat, entre l'objectiu i els resultats. I pels factors que no hem previst: coses que no sabem com resoldre i que d'un dia per l'altre poden canviar amb sorpresa general.
Per exemple, parlar d'agricultura a Menorca. Per més que hi vengui de família, jo no hi entenc del tema. Però me costa de creure que sigui el turisme rural qui ha de resoldre els problemes del camp menorquí. Al manco aquest turisme rural en què la producció agrícola és una broma per satisfer les ànsies d'ensumar el camp, però sense mosques. dels clients. Per aquesta via, més que de pagesos i de nous tècnics com reclama l'agricultura, el camp s'omple de jardiners, cambrers i desadors. Feines molt dignes però que amb la seva extensió expliquen molt bé que milers de joves decideixin emigrar, sobretot els més preparats.
El turisme rural no deu ser una mala cosa, sobretot per als propietaris de les finques, però no sembla la solució general. Més encara si tenim en compte que aquesta casta d'hotels tampoc no són tan fàcils d'omplir com s'explica. Potser allò que necessita el camp de Menorca és, naturalment, una mica més d'inversió destinada a noves tecnologies i a diversificació dels seus productes. I sobretot, que l'Estat deixi de tractar aquesta Illa –i les altres– com si fos més una colònia que part del seu territori. Si han de formar part d'Espanya, els menorquins han de tenir els mateixos avantatges que els altres ciutadans a l'hora d'importar i exportar productes, i això exigeix una legislació específica per a les Illes. La riquesa que generen les Balears ho permetria perfectament.
El transport no pot ser una càrrega addicional que grava tot el que es produeix i es consumeix a l'Illa, fins al put de condicionar-ne l'economia i les ganes de crear riquesa. La sobirania d'un Estat ja no es pot limitar a clavar una bandera molt grossa, sinó que ha de tractar cada territori segons la seva realitat. I la de Menorca és que ha demostrat que té capacitat de producció però que els costos de transport i les legislacions que no tenen en compte el factor insular, li tallen les ales i més coses.
A dos-cents miserables quilòmetres de l'Illa hi ha una de les concentracions de població més grans i més riques dels sud d'Europa –Catalunya– i a quaranta quilòmetres un imperi que rep cada any milions de turistes –Mallorca–. I en aquest marc tan favorable, amb l'existència d'internet per a les relacions comercials, amb el distintiu de Reserva de la Biosfera, amb la fal·lera que hi ha pels productes ecològics, Menorca no pot mantenir un sector agrícola dimensionat però potent? El problema per produir i elaborar productes agrícoles i els seus derivats ha de ser la insularitat?
Per mantenir la població autòctona de Menorca i evitar l'actual sagnia de joves, sembla que només hi ha una solució: recuperar l'economia productiva, sense que açò vulgui dir renunciar al turisme, que també ho és. És d'aquesta manera com es pot diversificar l'oferta laboral i donar expectatives a una bona part dels joves que ara han d'emigrar, amb pocs i molts estudis.
Si en unes condicions tan desfavorables com les actuals, han pogut sobreviure –i fins i tot destacar– un bon nombre d'empreses del calçat, el metall, l'alimentació i altres, què no succeiria si els menorquins tinguessin els mateixos avantatges que els altres ciutadans de l'Estat, amb lleis específiques que contemplin la insularitat?
Naturalment que empresaris i emprenedors en general hi han de posar la seva part, però sempre anam a topar amb la mateixa pedra, la renúncia de l'Estat a exercir una sobirania responsable sobre Menorca.
