Maó i Ciutadella se'n lliuraran perquè les van edificar prou amunt. Ara, a Baixamar, poca festa. Fornells ho té més magre. I algunes urbanitzacions les podran llogar per criar musclos dins els xalets. El problema seran les aigües subterrànies, que s'anaran salant a mesura que el nivell de l'aigua pugi. Els prats de Son Bou i de Lluriac i l'albufera des Grau potser serviran per fer esquí aquàtic, com ja havia previst alguna ment pertorbada dels anys setanta.
Quines coses més rares que dic. De tot açò no en rallen aquests grans líder polítics que tenim, sempre disposats a salvar la pàtria. I les platges? En quedaran poques, potser aquelles que conserven els arenals de darrere. Perquè a moltes se'ls van carregar per poder fer una bona barreja barata d'arena i ciment.
Totes aquestes coses ja estan succeint. Però que ningú no se senti apurat, que la natura és implacable però lenta. Amb una mica de sort, si mos morim quan toca, la majoria ja no ho veurem. Açò sí, serà una bella herència per a les criatures que ara tenen fins a uns cinc anys. M'escoltau, papàs i mamàs? I per als fills que en el seu dia tindran aquests al·lotets, i per als seus néts. Que seran els vostros besnéts, papàs i mamàs joves.
Ui, quin desastre per al turisme! Però potser no serà problema perquè ja no estarà de moda anar a la platja, que no hi ha modes que durin cent anys. Moltes altres coses tampoc ja no estaran de moda. Si hem de fer cas dels economistes, les pensions bonibé hauran desaparegut i la sanitat pública serà justeta justeta. Potser hi haurà moltes entitats benèfiques, cosa que és un consol. Les grans fortunes sempre han tingut bon cor.
No sé si ja ho heu reparat, però mos ha tocat viure un període de grans canvis. La cosa s'ha anat animant, animant fins que ha rebentat. I mentre no hi hagi un nou ordre al món –que hi serà– no tindrem més solució que viure en la incertesa actual.
Aquella societat del benestar que somiàvem a Espanya mirant cap a Europa, ja està fent les seves darreres alenades. Cosa que és una putada per als súbdits d'Espanya, que hi vam arribar amb vint anys de retard per culpa de la dictadura de Franco.
L'economia cada dia està controlada per més poques mans i amb un poder tan gros que els governs és com si ja haguessin clapit. «Fan allò que poden», podríem dir. Però poden ben poca cosa i no sempre la fan bé. Fins hi tot els governs espanyols, acostumats a anar de xulo piscines per la vida, però que a l'hora de la veritat són els primers que s'arrufen.
I és que hi ha els problemes domèstics, de cada dia i de cada poble. Però també hi ha els més grossos, els de gran abast, aquells que fins ara mos hem acostumat a mirar d'enfora i posant cara de pena. «Mesquinets!». Però el món s'ha fet tan petit que ara els esquitxos ja arriben arreu.
Canvi climàtic a la vista. Canvi social a la vista. Grans migracions, per les desigualtats que hi ha al món, a la vista. Terrorisme criat en la incultura o en la negació de la cultura, a la vista. I aquí com qui res, explicant les coses com les explicàvem en altre temps. Discutint les misèries quotidianes sense reparar en el tsunami que arriba.
Diven que les temperatures van per amunt i el nivell del mar pot arribar a pujar dos metres en aquest segle, amb efectes devastadors per a la flora, la fauna i les persones. Però el pitjor perill és que la democràcia i les classes mitjanes que la fan possible quedin ofegades davall. Ara bé, «España en serio».
