Haurem de felicitar els fabricants d'enquestes electorals, perquè en aquesta ocasió l'han encertada, cosa poc freqüent. Però potser Galícia i Euskadi eren territoris fàcils per a les seves consultes. Era poc probable que no guanyassin els de sempre (dit sense intenció), encara que a cada banda per motius diferents.
Sense entrar en la campanya, en què cada partit ha fet allò que ha pogut, Galícia és un territori afortunat en què governar deu ser una xalada. Només cal dir que més del 15 per cent de la població activa fa feina de funcionari (a Balears, l'11 per cent). Que el 27 per cent dels habitants viven de la jubilació (a Balears, el 15 per cent). I que cada any rep de l'Estat 4.000 milions d'euros més dels que aporta (mentre a Balears, en canvi, n'hi prenen 1.400).
Naturalment aquests són nombres oficials, però no s'ha d'oblidar que les males llengües ben informades asseguren que les diferències són encara més escandaloses.
A Euskadi les coses van per un altre camí. Per més que els governs de Madrid repetesquin la cantarella que tots els espanyols són iguals i que ho seran pels segles dels segles, és evident que menteixen. Els bascos tenen un règim econòmic especial que, dit a l'engròs, significa que es queden tota la riquesa que creen. En molts d'aspectes són un Estat dins l'Estat que ha pogut passar la crisi d'aquests anys sense grans penúries ni retallades significatives. Són els avantatges d'anar per lliure sense necessitat de reclamar referèndums.
Així, qui hi governa sempre juga amb avantatge i encara més si, amb tots aquests doblers, ho fa bé. Els altres partits ho tenen magre per arribar dalt, si no és que es presenta una situació excepcional. S'han de conformar amb lluitar per la segona plaça, que és on les coses es compliquen.
A Galícia el PSOE ha deixat de ser la segona força, superat per la marca gallega de Podemos. No és que hi hagi més votants d'esquerres, és que s'han dividit sense que, de moment, es pugui dir si açò és una cosa bona o dolenta. Com que els de sempre tenen majoria absoluta, la divisió dels altres només té un interès intel·lectual: pensar un futur que de moment no ha arribat.
A Euskadi la segona força és nacionalista, com ho és la primera, però més radical. I la tercera és Podemos, que no és nacionalista però quan li convé ho sembla, com ja va demostrar a les eleccions catalanes. Tots els que no ho són, de nacionalistes, han quedat mal servits. Sobretot Ciudadanos, que ha desaparegut tant a aquí com a Galícia. Potser perquè el seu joc a dues bandes ha marejat, o perquè ja s'ha vist que no és un bon arreu per salvar el PP.
I mentre Galícia i Euskadi estrenaran govern –encara que amb els mateixos- Espanya continua governada per un eventual. Es podrà dir que el senyor Sánchez, a la vista de la seva davallada a mans de Podemos, està obligat a tapar-se el nas i facilitar que el PP formi govern. Però ell pot respondre que, si ja ho hagués fet, al PSOE encara li hauria anat pitjor. I que si ho acaba fent, estarà condemnat a mort i l'esquerra espanyola a mans de Podemos. Tan lògic és un raonament com l'altre.
Vist des de fora, tots aquests líders espanyols han demostrat que tenen molt poca corda i una nul·la capacitat negociadora –que és l'art dels polítics. I una falta d'empatia entre ells tan grossa, que haurien d'anar corrents al psicòleg. I me pens que, tant si els tractàs una eminència com un de flaquet, el diagnòstic seria el mateix: que s'han de retirar i a deveres.
Tots, però el primer el senyor Rajoy que, com es deia a Menorca, predica consciència i ven vinagre. Després d'aquests quatre anys d'escàndols econòmics, de lleis sectàries, d'explotació dels més dèbils, d'accions ministerials al marge de la llei, com es pot tenir la cara de voler continuar governant? Aquest amor a Espanya que proclama tant si toca com si no toca, només hi ha una manera que el demostri: fotent el camp.
Però totes aquestes coses que succeeixen per les Espanyes no són res comparades amb el problema gros que té Menorca. Un problema que ja fa anys que dura, encara que el PP de Maó ara el vulgui fer pagar a una batlessa que fa quatre dies que governa. Encara que el senyor Matas del PP gastàs una morterada –amb comissions desconegudes- per fer una dessaladora decorativa. Encara que els hotelers, en comptes de ser conscients que el problema els afecta i anar en processó a reclamar a Madrid, quedin satisfets flastomant de l'ecotaxa.
El problema és s'aigo, senyors. Que n'hi hagi la necessària i que brolli neta de les aixetes. La cosa més elemental que es pot demanar. Quan costaria restablir la normalitat dels aqüífers de Menorca? Els experts ho diran, però si arriba el moment de fer permutes, anaré bé saber què un quilòmetre d'AVE (d'aquests 3.000 que el govern del PP continua construint) costa 18 milions d'euros. La diferència és que els AVE serveixen per anar i venir a deveres de Madrid i l'aigua, per poder viure.
