El senyor de Pigmalió

Com en l'obra de Bernard Shaw, però a l'inrevés. A «Pigmalió» el llenguatge és l'element clau que transforma una al·lota senzilla, malparlada i inculta en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. En canvi, per esdevenir president dels Estats Units d'Amèrica els estrategs vencedors han adaptat el perfil del candidat, i especialment el seu llenguatge, al model d'èxit per a les capes socials aïrades, «emprenyades», valgui a dir-ho així, amb el mot groller pertinent. No podien trobar millor candidat que Donald Trump i que sigui president n'és la prova. La contrincant menys adequada, tan propera als grans poders econòmics del país, del «establishment» i falcó destacat dins el lobby de la guerra i la campanya més bruta han fet la resta. Entre la vergonya i el mal menor, han triomfat els de la nul·la o poca vergonya. No despendré gaire més espai per referir-me al narcisista, misogin, racista, prepotent i mal educat. Ell ha guanyat perquè han sabut establir la connexió emocional amb les capes de la població més castigades per la depauperació del sistema. El multimilionari del club de l'1% instal·lat ha recollit la ràbia i l'odi contra el sistema, magníficament representat per Hillary Clinton, en un discurs destructiu, a la contra i reaccionari en sentit etimològic.

Noticias relacionadas

Posar el picarol al moix

Más noticias relacionadas

Però per què és tan difícil desarmar els inhumans i tan fàcil deshumanitzar els armats? Com s'assoleix aquest efecte? Mitjançant l'ús d'un llenguatge farcit de mentides, que tanmateix es volen sentir i creure, i l'amplificació que en fan uns mitjans al servei del poder. Una amarga lliçó hauran d'entendre els qui es pensen que el rearmament supremacista de la ideologia WASP restablirà el domini ianki al món i beneficiarà la classe mitja americana genuflexa i humiliada.

Com passa al regne d'Espanya amb el partit ultramuntà, que hi governa amb el suport d'altres partits de l' «establishment», Donald Trump utilitza el malestar de la ciutadania entabanant-la, com assenyalava despús-ahir el filòsof Ramoneda, amb els «valors eterns» de pàtria i grandesa, de prioritzar els nacionals front als immigrants («Amèrica primer»). Aquí és l'Espanya «una, grande y libre», un cortijo del nacionalisme espanyol i la seua classe extractiva. En el fons, res d'antisistema; ans al contrari, servils al capitalisme depredador (Myron Ebell, ultra neoliberal i negacionista del canvi climàtic és el nou responsable de les polítiques mediambientals!), que troba en figures com Trump, Orban o Rajoy, tot salvant-ne les distàncies, els seus redemptors de pampunteta.