Aquests dies que es commemora l'aniversari dels terribles assassinats del nazisme, paga la pena fer una mica de memòria. Perquè ja se sap que la memòria és la força més poderosa que tenim els humans per defensar la nostra dignitat, però també la més fràgil. Per açò tots els totalitarismes l'han volguda eliminar. No hi ha poble més dòcil i servil que aquell que l'ha perduda i viu desmemoriat.
Que tranquils estarien tots aquests que ara promoven el tancament de fronteres i la desconfiança cap a l'immigrant i l'estranger, si oblidàssim les atrocitats del nazisme. Si ningú no recordàs el milió i mig de fillets i al·lots que van ser assassinats pel delicte d'haver nascut jueus. O els sis milions d'homes i dones que van morir en els camps d'extermini pel crim de ser jueu, gitano, homosexual o discapacitat. O per haver defensat la República espanyola... Com els quaranta menorquins que han hagut d'esperar més de mig segle per ser recordats.
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, el món va viure una commoció a la vista de la crueltat d'aquells anys i els milions de morts que havien provocat. Però els crims del nazisme no tenien res a veure amb la guerra. Van ser un fet a part, que va néixer de la crisi que vivia la societat alemanya i que Hitler va aprofitar per culpabilitzar la diferència. Perquè per poder-nos sentir superiors, hem de menester que qualcú sigui considerat inferior i, a la vegada, responsable dels nostres mals.
Marcar aquells que són diferents i exhibir-los en públic com els culpables de totes les calamitats de la societat, és una pràctica que té una llarga tradició. Des de declarar bruixes a les dones marginades i torturar-les fins a la mort, fins a dur a la foguera els jueus cada vegada que hi havia una epidèmia. L'Espanya cristiana va arribar a expulsar del territori a tots els seus habitants de religió jueva i musulmana, i així la noblesa es va poder apropiar totes les seves propietats i béns.
En els seus primer anys, el nazisme assenyalava els jueus com a culpables de les desgràcies d'Alemanya, però encara no els atacava físicament. Actuava com aquells al·lots cruels que trien un company de classe per assetjar-lo o fer-li bulling. Era poc patriota ser amic seu o comprar a les seves botigues, perquè no eren de fiar. I quan la població s'ho va començar a creure, va arribar la segona fase: obligar-los a dur la roba marcada i registrar els seus fills amb el nom de Israel o Sara. I a continuació, van tancar els seus barris amb murs, perquè no contaminassin els ciutadans bons.
El pas següent ja el coneixem. La construcció de fins a 1.600 camps de concentració, els experiments mèdics més espantosos i la selecció dels més dèbils per alimentar les cambres de gas. I els treballs forçats fins a la mort. Polònia, que va ser un dels països més castigats, va passar de tenir tres milions i mig d'habitants d'origen jueu a cinquanta mil. Si serveix la comparació, equivaldria a matar tota la població de les Balears tres vegades i deixar viva solament la de Formentera.
Alemanya ha viscut marcada per aquests fets abominables més que per la pròpia guerra i per la derrota. Superada la borratxera nazi, era difícil entendre que tant d'odi i tanta inhumanitat s'hagués pogut escampar per tot el país, entre totes les classes socials. I per açò la seva població més sensata reclama que no es perdi la memòria, que no s'oblidi mai com va començar tot: assenyalant amb el dit tota aquella gent que podia ser considerada diferent per la seva religió, el seu color, la manera vestir, la seva llengua, la seva sexualitat...
Potser per aquest motiu avui les lleis alemanyes són les més contràries a tot allò que signifiqui discriminació o menyspreu de la diversitat. I les més estrictes contra els moviments feixistes i xenòfobs. I és que allà saben molt bé que és amb els començaments que s'ha d'anar alerta.
