Fa uns dies, a l'hospital, vaig demanar el certificat habitual per justificar l'estona d'absència del treball. El jove va fer-me l'ullet, indicant-me que posava un temps de més, el necessari per anar a la cafeteria a berenar. Vaig bromejar-li que no era necessari, perquè en la meva feina els esmorzars són espectacularment especials. No te'ls pots perdre.
Sóc d'aquelles que creuen amb el compromís personal. Com una proposta ideològica, de vida. Christian Felber, escriptor i economista austríac, pensador sobre la societat, afirmava que «si ets tu mateix, el canvi que desitgis, per petit que sigui, pot fer-se realitat». L'atractiu i la fortalesa d'aquesta proposta és la coherència.
Després del compromís personal, hi ha l'organitzatiu. Cal incentivar valors d'orientació empresarial que vagin dirigits al bé comú. La justícia social, la solidaritat, la participació democràtica... són valors que la majoria d'equips són incapaços de dur a terme, tot i que els demandem contínuament dels altres.
Finalment, en la cultura del pro comú, s'hauria de poder connectar molt millor amb les diferents sensibilitats. Compromís públic.
Tinc la sensació que tot s'ha reduït a capitanejar, des del primer escaló fins els qui ens dirigeixen. Com l'auxiliar, lliurador de cites i certificats, que té el poder d'estirar, per petit que sigui, el seu espai d'acció.
En el país dels llestos, els veïns creuen que les trampes –les seves- sempre són justificables.
