Venim d'un temps en què els poderosos de la Terra ho tenien tot controlat. Empraven els homes com a força de treball per fer-se rics i com a soldats patriòtics per defensar els seus territoris. I les dones per posar fills al món. De tal manera que mà d'obra i exèrcits no s'acabaven mai i així ells, els poderosos, tenien el futur assegurat.
Tothom podia saber la vida que li esperava des del mateix dia de néixer. Si estava destinat a anar a la guerra o a parir criatures, segons el sexe. Si seria senyor o criat, ric o pobre, noble o vassall, terratinent o pagès. I amb la conquesta de noves terres, encara s'hi va afegir el factor racial, i el futur dels humans va quedar marcat també pel fet de ser blanc o desgraciadament negre o groc.
Però la cosa es va començar a complicar quan alguns dels condemnats a viure dins d'aquest ordre, es van atrevir a alçar el cap. Quan es van negar a acceptar allò que per la força s'havia convertit en la norma social. Quan es van rebel·lar, de vegades amb autèntics banys de sang, per exigir els seus drets com a persones. És la història de les revolucions que hi ha hagut al món i de les que encara hi haurà.
És ver que, en molts de països, i en molts d'aspectes, sembla que encara esteim al començament. Que la força bruta o el xantatge econòmic, o les lleis injustes, continuen dominant la vida dels humans. Sovint amb l'ajuda de dictats religiosos que no tenen res a veure amb la fe. I també és ver que moltes vegades la societat ho accepta i es manifesta apàtica i insensible als propis mals.
Però d'alguna cosa han d'haver servit tants de segles de lluites per la llibertat. I avui en cada racó del món hi ha homes i dones que no estan disposats a acceptar que els continuïn controlant l'existència. Que per més tradicions i lleis que tenguin en contra, no estan disposats a renunciar a la seva vida pròpia.
I aquest fenomen sembla que és transversal i aplicable a la majoria de conflictes a què assistim, tant els socials com els econòmics i els polítics. Des de les revolucions contra el totalitarisme i contra la misèria, fins a les reclamacions d'independència i les reivindicacions d'igualtat de les dones o de drets dels homosexuals.
És sabut que a molts de països l'homosexualitat encara pot comportar la pena de mort. Tenen legislacions que així ho estableixen. De la mateixa manera que, més a prop nostre, en el passat la legislació permetia comprar i vendre esclaus. O sotmetre les dones als seus marits i a tota casta de limitacions. I era la llei, i molt poca gent la posava en qüestió.
I ara que a ca nostra aquestes arbitrarietats ja semblen superades, és molt fàcil mirar enrere i escandalitzar-se. I dir que les lleis del passat eren indignes i que per sort el món ha canviat. Però cap d'aquests canvis s'ha aconseguit sense que primer de tot hi hagi hagut qualcú disposat a transgredir la llei. De vegades amb conseqüències terribles, com els assassinats d'homosexuals a les cambres de gas del nazisme.
D'altres vegades sense violència física, però sí amb humiliació de la persona. Amb l'escarni d'una societat incapaç de respectar el dret que hauria de tenir tothom a ser lliure i expressar els propis sentiments. Maricó, sodomita, tortillera, són paraules que defineixen prou bé el poc respecte amb què han estat tractats els homosexuals. I per més que en aquests anys la «correcció política» hagi refinat el llenguatge, encara és freqüent sentir-les.
De la mateixa manera que encara circulen, amb total impunitat, teories acientífiques que pretenen que l'homosexualitat és una malaltia. O demagogs que ofenen la intel·ligència passejant els seus disbarats amb autocar. O fanàtics violents, com aquells que van interrompre a cops de puny la besada a la boca de dos al·lots de Berga.
Contra el fanatisme de la intolerància, el millor remei és el menyspreu. I no seria una mala idea convertir la besada a la boca en el símbol dels que creim que totes les persones tenen el mateix dret a viure en llibertat.
