Dimecres passat vaig assistir a un acte d'aquells que haurien de ser molt més freqüents a Barcelona, habituals podríem dir. Perquè la capital de Catalunya és aquí deçà, perquè és la nostra excepcional caixa de ressonància davant el món, i perquè és on els menorquins som més reconeguts i ben rebuts.
Amb la sala plena --i no de discoteca sinó de llibreria amb pretensions--, presentació d'un llibre d'imatges de l'Illa. En un volum molt treballat, cinquanta fotògrafs oferint la seva interpretació d'un territori que és tot un país amb fronteres evidents, la mar que l'envolta. En Tiago Reurer i en Benet Guàrdia van fer les funcions d'ambaixadors -brillants-, venent molta més cosa que un llibre: el sentiment dels menorquins quan poden explicar del seu país sense condicionants.
I mentrestant, per la pantalla anaven passant les fotografies al ritme d'una composició d'en Marco Mesquida que feia encara més gran la sensibilitat del país en qüestió. I molts de paisatges. Paisatges salvatges que et feien recordar -per força- que si encara existeixen és perquè els menorquins són tan caparruts que han fet guanyar bonibé sempre els partits del no, del no a la destrucció de l'Illa per un plat de sopes fredes.
I també paisatges humanitzats que evocaven -també per força- la suor i el patiment de generacions d'homos i dones, durant segles, per fer habitable un territori tan bell però tan esquerp. I aquesta constatació donava sentit a la segona part de l'acte, que sinó hauria semblat estranya en una llibreria situada en el Quadrat d'or de Barcelona. La presentació del projecte comercial que han emprès les cooperatives del camp menorquines, amb aparador d'exquisideses inclòs. I amb la veu d'en Lluís Sintes, que va fer saltar qualque llagrimeta.
En Tomeu Mercadal va presentar el projecte i va dir una cosa que paga la pena retenir. Fins ara el sector agrícola menorquí no havia estat gaire bon comerciant. I és que no ho havia de menester, perquè la seva producció tenia una sortida natural amb la gran fàbrica de formatgets. Però les coses han canviat i ara el camp, si no vol desaparèixer, cal que es diversifiqui i aprengui a vendre.
El públic barceloní que assistia a l'acte va descobrir que la Menorca productiva existeix. I no va poder amagar la seva sorpresa davant la diversitat de productes alimentaris que s'hi elaboren. Fins a 300, crec que van dir. Però perquè siguin rendibles, i generin riquesa i feina, s'han d'incrementar la producció i les vendes. Arreu del món, perquè la globalització, com tot en la vida, la tens en contra i la tens a favor. Depèn de com t'hi posis...
I mirant arreu del món, dilluns decapvespre vaig assistir a un altre acte també relacionat amb els menorquins, al Col·legi d'Enginyers de Catalunya, dedicat al 50 aniversari de la mort d'Estanislau Ruiz i Ponsetí. En Miquel Àngel Limón hi va parlar de la seva rellevància com a empresari, economista i polític, i ens va recordar que Menorca -el nostre país de vegades miserable- no li té dedicat ni un trist carrer. I a continuació en Josep Portella ens va immergir en la joventut del personatge, en la vinculació de la seva família als grans projectes industrials de Menorca i en l'ambient social i polític de l'època.
També aquí hi va haver sorpresa per al públic barceloní que hi assistia: descobrir que Menorca no ha passat del no res al turisme de sol i platja. Descobrir que al segle XIX l'Illa ja existia i que ja era un país del món modern, amb fàbriques, amb obrers i amb burgesos, amb sindicats i partits enfrontats, amb vida cultural, amb diaris i amb projectes de futur.
En canvi, per a molts dels menorquins presents a l'acte, la sorpresa va ser descobrir el paper rellevant que havia tingut en Ruiz i Ponsetí a la Catalunya de la República. Creador d'empreses innovadores, professor universitari, director de l'Escola Industrial, diputat del PSUC, conseller d'Economia, redactor del Decret de Col·lectivitzacions i moltes coses més.
El final desgraciat de la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se. Amb tota la seva família va partir cap a Mèxic per no tornar mai més. I allà va crear noves empreses, una editorial prestigiosa i dues granges avícoles, amb el nom respectiu -els sentiments ens acompanyen tota la vida- de Barcelona i Menorca. I la seva família va créixer i es va escampar, com explicava emocionat un nét seu assistent a l'acte.
Com recordava en Miquel Àngel Limón, Estanislau Ruiz i Ponsetí, forma part de la llarga llista de menorquins que han tingut un paper destacat en la configuració de la Catalunya actual, aquest país veí i potent que viu ara uns moments decisius per a la seva història. I si se'n surt, més enllà de sentimentalismes, està clar que serà una sort per a Menorca. Perquè aquesta caixa de ressonància de què ja ara disposam aquí deçà, serà molt més poderosa i oberta al món. I perquè aquells menorquins que hagin de menester més espai per als seus projectes, disposaran d'una bona plataforma internacional sense, com aquell qui diu, haver de sortir de casa.
