La situació és tan canviant que pot succeir que, allò que dius al matí, al capvespre ja no té valor, però si alguna cosa està clara és que el final del procés català encara no sabem quin serà. Moltes veus asseguren que la celebració d'eleccions autonòmiques abans de Nadal, que ha convocat el president Rajoy -per altra banda sense l'autoritat de la Constitució-, no ha estat una brillant idea seva, sinó una imposició d'Europa.

Poques hores abans de convocar-les, Rajoy encara amenaçava amb un període d'excepcionalitat -via article 155- que duraria sis mesos, prorrogables, i amb el control de la televisió i la ràdio públiques. Potser és ver que aquest calendari, i la censura informativa afegida, van espantar prou a aquesta Europa que defensa en públic al Govern espanyol, però que per davall la taula no amaga el seu estupor.

Sis mesos -o més- d'inestabilitat haurien pogut perjudicar greument l'economia de la Unió Europea. Pel pes que hi té Espanya i pel pes que hi té Catalunya. N'hi ha prou de recordar la crisi econòmica de Grècia, que va estar a punt d'arrossegar tot Europa. I el pes econòmic de Grècia, és inferior al de Catalunya...

Així les coses, s'hauria imposat el criteri de celebrar eleccions autonòmiques de forma bonibé immediata, amb la intenció de «passar pàgina». Però tampoc no està clar quina «pàgina» passaran. Primer perquè les convoca qui no té autoritat per convocar-les, d'acord amb la Constitució. I segon, perquè se celebraran en un clima molt tempestuós. Amb un govern de la Generalitat cessat per qui, també llegint amb la Constitució, no té autoritat per cessar-lo. I amb les conselleries ocupades per un govern acorralat pels casos de corrupció i amb uns quants ministres reprovats pel Congrés.

I per paga, amb presos polítics per enmig. I amb acusacions de la Fiscalia tant gruixudes com les de rebel·lió, sedició i malversació contra persones pacífiques que van ser elegides pels catalans precisament per fer allò que han fet. I amb penes que poden anar dels 15 als 30 anys, a part d'espoliació del seu patrimoni. Costa de creure que, amb aquest panorama, en 50 dies els votants puguin canviar d'idees. I encara més quan la major part de la societat catalana manté el record de la brutalitat a què va ser sotmesa en el passat referèndum, precisament per voler votar.

Però de la mateixa manera que els partits de l'Estat (PP, C's, PSOE i Podemos) es mostren eufòrics amb aquesta convocatòria electoral, els partits d'obediència catalana també estan disposats a afrontar-la, si hem de fer cas de les declaracions d'avui dilluns. Sembla una contradicció, perquè després de proclamar la República no tindria sentit presentar-se a unes eleccions autonòmiques.

Però ells en fan una altra lectura. Que per fer efectiva la seva república, continua essent imprescindible una negociació amb l'Estat, i que només hi serà si és imposada des de fora. Si l'independentisme no es presenta a les eleccions, les guanyaran els partits unionistes -per poca participació que hi hagi- i Europa certificarà que el contenciós català s'ha acabat. En canvi, si se presenten i tornen a guanyar, és difícil que Europa pugui continuar mirant cap a una altra banda. Si més no, pel pànic econòmic que ara ja manifesta. I costa de creure que acceptàs la solució que donava avui matí el vicepresident del Senat. Si tornen a guanyar els independentistes, venia a dir, tornarem a aplicar l'article 155 (!).

Tot açò ho escric mentre el president Puigdemont, que ha estat cessat per qui, d'acord amb la Constitució, no té autoritat per fer-ho, la passada matinada viatjava a Brussel·les amb cinc consellers del govern. I cinc més romanien a Barcelona, encapçalats pel vicepresident Junqueres. Sembla que dimarts matí (ahir per al lector) el president farà una declaració des de la capital d'Europa. Potser serà el seu primer acte de govern republicà, o no.

Jo no m'atrevesc a avançar què dirà. Però si miram enrere, els presidents de la Generalitat sempre han tingut una existència complicada. Francesc Macià va viure exiliat a Bèlgica. Lluís Companys a França, encara que Hitler el va lliurar a Franco, que el va fer afusellar. Josep Tarradellas va patir 40 anys d'exili també a França. Sobre Jordi Pujol pesen unes acusacions que cada dia estan més poc clares. I Carles Puigdemont, s'enfronta a una pena de 30 anys de presó... I així i tot, fins al dia d'avui no se sap que cap d'ells renunciàs a les seves conviccions.