Potser el president Rajoy no comptava bé quan es va voler creure que a cops de Fiscalia podria acabar amb els líders de disciplina catalana. I que reinventant el contingut de l'article 155 de la Constitució, ofegaria la ciutadania revoltada. Ja li havia sortit malament la idea de poder aturar el referèndum a garrotades, però sembla que no en va tenir prou.
Perquè passada una setmana, ja es veu a venir que potser el remei serà una altra vegada pitjor que la malaltia. Els conflictes polítics només se resolen amb política, que vol dir voluntat de diàleg i negociació. L'alternativa ja se sap que són les canonades, però per sort vivim en un entorn que ja no s'estilen.
Els remeis del PP i els seus aliats, PSOE i Ciudadanos, l'únic que han aconseguit és que el seu problema -perquè són ells qui el tenen- hagi pres encara més volada i que els fronts s'hagin diversificat. Ja no hi ha només un centre d'atenció, sinó uns quants més. Presons preventives males de justificar, eleccions de resultat incert, relacions internacionals que grinyolen i una aplicació de la llei que la majoria d'experts qüestionen.
Per més que el discurs del govern espanyol i la seva premsa amiga ho amaguin, avui és qüestionable que Espanya es regeixi pels valors democràtics. Fins i tot grinyola el discurs del seu fiscal general, que per cert fa més declaracions públiques que un polític en campanya electoral. I que sembla que no s'empagueeix d'haver estat reprovat pel Congrés. Tan poc com el seu ministre de Justícia, que també ho ha estat.
La pràctica d'aquests anys, en què les citacions judicials -i els sumaris- arriben abans a la premsa que als seus destinataris, anima poc. Que abans que els acusats es presentin davant el jutge, alguns diaris ja expliquin què es decidirà, també. Tanmateix no és un secret que Espanya és el quart país d'Europa on els ciutadans desconfia més de la seva justícia, per poc que li agradi al fiscal general reprovat.
No hauria de sorprendre, idò, que el president Puigdemont i una part del seu govern hagin posat els peus a Brussel·les -que tanmateix és la capital dels europeus- i s'hagin acollit a la seva justícia. Per més que una premsa espanyola caparruda i obsessa els vulguin tractar de «covards» i altres expressions toreres. El que pot succeir a Espanya ja ho ha demostrat l'altra part del seu govern, que ara és en presó preventiva i tractada com si fossin terroristes.
I mentrestant, Puigdemont no solament manté la veu del seu govern, sinó que ha aconseguit internacionalitzar definitivament la qüestió catalana i l'estat de les garanties democràtiques a Espanya. Ja fa dies que és el centre d'atenció de la premsa internacional, que pel que llegim li valora el pacifisme i la voluntat de diàleg molt més que la premsa espanyola. I ja fa dies que van caient les declaracions, com una pluja fina, de polítics, intel·lectuals, premis Nobel i periodistes que reclamen que s'acabi amb la raó de la força i s'instauri la força de la raó, i que les autoritats europees assumeixin que tenen un problema gros.
I en aquest context es van apropant les eleccions autonòmiques que el president Rajoy ha convocat per a Catalunya. Amb un president exiliat, els consellers a la presó, els activistes socials -pacífics- a la presó i una ciutadania més mobilitzada que mai, com és habitual en qualsevol societat que es considera maltractada i que ja ha perdut la por. Clar que no tothom ho veu igual, però per aquest motiu la democràcia va inventar el vot secret.
Potser aquestes eleccions -si no hi ha obstruccions- es convertiran en aquell referèndum que es va voler impedir a garrotades. I si el resultat torna a ser favorable als ciutadans que lidera el president Puigdemont, clar que es podrà tornar a activar l'article 155 i tornar a començar la història. Però ja ningú no podrà continuar explicant mentides. Serà l'hora de la veritat més crua.
