Lluny, molt lluny en el temps, queden els anys en què creiem, il·lusionats, amb una Menorca verda, amb una illa que seria capaç de mantenir la seva originalitat enfront de la balearització i la castellanització; que, a més, seria capaç de liderar projectes singulars a favor del medi ambient i d'una societat igualitària, justa, lliure i solidària, projectes que serien referents per a altres indrets. Un dia caldrà fer una història dels darrers trenta anys per fer entenedores les renúncies a les utopies i la interiorització d'un pessimisme nihilista, de dia passa any empeny, sense demà.
La Declaració de la Reserva de la Biosfera hauria d'haver estat un revulsiu perquè tothom, des de les institucions públiques fins els grans operadors econòmics passant pels menorquins més humils, hagués emprès un estil de vida conseqüent amb el títol concedit per la Unesco. Ara bé, repartir a tort i a dret denúncies per incompliments i fraus amb la declaració és injust. Cal discriminar responsabilitats. Són els màxims culpables de l'enganyifa: un Estat espanyol que manté Menorca com si fos una colònia, és a dir, infrafinançada i que encara no ha pres nota que l'illa va ser declarada Reserva de la Biosfera, i també els grans operadors turístics, com Melià Hotels International, S.A., que encara no han vist que no és possible fer negocis a qualsevol preu, aliens als interessos dels llocs on fan negoci.
Si Melià Hotels hagués assumit que cal adoptar noves polítiques perquè el model turístic adoptat en les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta està exhaurit, per inviable, per ser malbaratador de paisatges i recursos naturals, hauria presentat davant les administracions públiques, Ajuntament d'Alaior, Consell insular i Govern balear, un projecte de reforma dels hotels de Son Bou ambiciós i rupturista. No ha estat així i sembla que ni interessada està la companyia en donar una nova imatge del seu negoci.
L'hotel Milanos Pingüínos, de Son Bou, de dotze plantes, que va ser construït en primera línia de mar el 1973, destrossant el paisatge, hauria de ser enderrocat. La companyia Melià l'ha ben amortitzat i el que hauria de fer és pactar amb les administracions la construcció d'un nou hotel, allunyat de la platja, de pocs pisos i de baixos consums de recursos hídrics i energètics. Però, lluny d'aquest repte a l'alçada dels temps actuals, ha plantejat una reforma com si vivíssim seixanta anys enrere i que suposa comprar temps, uns cinquanta anys més, d'insostenibilitat.
Melià ha presentat un remodelació de l'hotel que duplica superfícies i afegeix tres pisos a quatre construccions laterals, mantenint les alçades de les dotze plantes. La companyia amb la «remodelació» ignora la Llei de Turisme, no té en consideració que parts dels edificis es van fer sense les requerides llicències per la qual cosa estan fora d'ordenació i sembla ignorar el Codi Tècnic de l'Edificació. Amb molt bon criteri, el GOB ha presentat al·legacions davant l'expedient que tramita l'Ajuntament d'Alaior.
Davant aquesta nova passa cap a la insostenibilitat, les administracions, però, no haurien d'adoptar només negatives. Els silencis i els no tampoc porten enlloc. Sóc del parer que els polítics s'haurien d'entaular amb els hotelers i liderar el projecte que no han volgut o sabut plantejar. Actualment el Govern balear disposa de la carta dels doblers obtinguts per l'ecotaxa i l'hauria d'emprar davant envits com els que planteja la llicència de remodelació. La batllessa d'Alaior, màxima responsable política de la tramitació, demostrarà la seva talla amb la resposta que donarà el seu ajuntament al frau que posa damunt la taula de la seva sala Melià Hotels.
