Els governs espanyols sempre han tingut una fal·lera per figurar en els organismes internacionals. Ha estat la seva manera de demostrar que Espanya està homologada amb els grans estats i que participa de les decisions d'àmbit europeu o mundial, a part de rebre beneficis econòmics com a país desequilibrat.
En canvi, no està tan clar que hagin tingut en compte, els governs espanyols, que els drets sempre van acompanyats d'obligacions. I que, quan t'integres en una organització d'estats, una de dues: o ets una gran potència i pots fer allò que et rota per molt que t'ho critiquin, o ets un país justet que no té un altre remei que respectar les regles.
Açò és el que s'ha posat en evidència en aquests darrers mesos. Si formes part de la Unió Europea, no tot s'acaba amb rebre les subvencions multimilionàries que han anat arribant i que s'han anat fonent com en un pou sense fons. També comporta respectar, per exemple, que hi ha unes patrons de rang europeu, i entre ells el democràtic i el de la justícia.
SI FORMES PART de l'Organització de Nacions Unides -un altre exemple- faria lleg no subscriure la Declaració Universal dels Drets Humans. Però és que, quan ho has fet, s'entén que tens l'obligació d'acatar-la amb totes les seves conseqüències.
No sembla que el govern espanyol tingués gaire consciència d'aquesta realitat quan va decidir, amb la complicitat dels altres grans partits, menar la reivindicació catalana pels camins que l'ha menada. Al contrari, va actuar com si encara fos aquell imperi donde nunca se pone el sol, o pitjor encara, com si habitàs un planeta particular. I ara en comença a patir les conseqüències.
LA FÓRMULA dels judicis a mida i dels cops de porra no encaixa amb la visió que es té d'aquestes coses al món democràtic. Al manco quan hi ha proves evidents que els adversaris no són ni colpistes ni terroristes, i que sempre han fonamentat la seva força en el vot, tant si han actuat dins el marc legal com si no.
I així es troba ara Espanya. Enfrontada a la Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides, per no respectar els drets polítics dels presos candidats a la presidència de la Generalitat. Denunciada pel Consell d'Europa per les garrotades del dia del referèndum contra ciutadans no violents. Qüestionada per la Justícia de la Gran Bretanya, Bèlgica, Alemanya i Suïssa pel contingut de les ordres de detenció que li han arribat...
Per paga, Bèlgica i Alemanya ara investiguen també l'actuació de la Intel·ligència espanyola dins els seus territoris, perquè sembla que espiava el president Puigdemont sense cap autorització internacional, diríem que sense papers.
Per més que els mitjans del règim ho continuïn amagant, Espanya ha quedat en faldaret davant l'opinió pública internacional, i tard o d'hora haurà d'acceptar els veredictes de la justícia europea. Clar que l'alternativa és donar-se de baixa dels organismes internacionals i tornar a l'aïllament de l'època de Franco. Potser és açò que voldria el senyor Rivera, ja que demana encara més repressió amb el seu recuperat estil falangista.
MÉS MODERAT es manifesta en canvi el senyor Rajoy, que potser ara ja comença ha veure que la repressió que ha aplicat, ha estat un mal negoci. La periodista Bea Talegón li deia ahir d'una forma contundent: «No querías un presidente de Catalunya y ahora tienes dos. ¡Olé, Mariano!».
Perquè després de cinc mesos d'estat d'excepció a Catalunya, de vetar la presentació del primer i el segon candidat dels guanyadors de les eleccions i d'haver enviat a presó preventiva el tercer a mitja votació, finalment ja hi ha nou president de la Generalitat, Quim Torra. Però açò no vol dir que Carles Puigdemont ho hagi deixat de ser.
Demà -ahir dimarts per al lector- ho hauran escenificat en una roda de premsa al cor de Europa, a Berlín. Tots dos junts, davant centenars de periodistes internacionals que cada dia segueixen amb més interès el cas català. I que segurament deduiran que Catalunya no ha claudicat davant el poder de l'Estat i que ja té un president de la República a l'exterior i un primer ministre a l'interior.
Com el títol d'aquella novel·la sueca, «El que no et mata et fa més fort», sembla que el republicanisme català, amb la repressió s'ha reforçat. Ni les amenaces econòmiques -que han fracassat-, ni la presó preventiva ni l'exili, ni la imputació de prop de mil batles, càrrecs públics i activistes, han aconseguit decapitar el moviment, com pensava la senyora Sáenz de Santamaría.
Al contrari, tot demostra que continua ben viu i amb les enquestes tan favorables com sempre. I reclamant diàleg, com des del primer dia. Però ara amb el vent de l'opinió pública europea a favor, perquè el Regne d'Espanya, amb la seva reacció, ha quedat en faldaret.
