La ciutadania espanyola aquesta temporada no guanya per sorpreses. És com si d'un dia per l'altre tot allò que li havien explicat no fos ver, o fos tan diferent de la realitat que si t'agafa dret, caus de cul quan ho sents.
I no és que estigui rallant del Mundial de futbol, que també mereixeria una reflexió. Amb la càrrega de nacionalisme que tenen aquestes competicions, també és mala llet que, a dos dies de començar, vengui un dels teus amb un talonari i et foti l'entrenador.
Però jo pensava en coses més grosses que la traïció blanca. Fa quatre dies que va caure un govern que semblava perfectament instal·lat en el poder. I ara assistim a l'espectacle de veure com es maten entre ells mentre el seu líder se n'ha anat siulant i sense assumir cap responsabilitat de la desfeta.
Fa quatre dies que van acabar tancant el gendre del rei Joan Carles, amb la pretensió de donar per liquidat l'afer de la corona (després de 10 anys!). Però ja tenim damunt la taula les cintes (a Espanya sempre hi ha qualcú que conserva cintes) de les revelacions d'una de les amigues del rei, fetes als serveis secrets de l'Estat... I el conflicte es torna a obrir amb una dimensió molt més grossa.
O s'hauria d'obrir, perquè tant el govern com la Justícia tenen l'obligació d'aclarir si són certes les afirmacions de l'amant, que en resum voldrien dir que la corona ha servit de tapadora per fer grans negocis il·lícits. Com a mínim l'haurien de fitorar tant com ho van fer amb el cas Pujol. Se'n recorden? I potser així arribaria el dia que el gendre reial no estaria tot sol al xalet que li han destinat dins la presó de dones.
Per més que hi hagi tantes ganes que el rei actual –que és presentat com si fos un colomí- no rebi cap esquitx de les malifetes de son pare, no hi ha dubte que és la pròpia monarquia qui ara està qüestionada. Després de quaranta anys de la mort d'aquell que lo dejó todo bien atado, potser les cordes ja s'han podrit i toca revisar-ho tot, encara que ell, de moment, aguanti al Valle de los Caídos.
Quan es va autoliquidar la dictadura de Franco, ens van furtar un referèndum que era obligat: que la ciutadania, amb la recuperació dels seus drets, havia de poder triar entre monarquia o república. I ja se sap que quan les coses es fan malament, sempre arriba el dia que s'han d'aclarir d'una vegada. Sembla que aquest dia ja s'atraca.
Però hi ha hagut encara més sorpreses de darrera hora. La Justícia alemanya ha deixat en res les greus acusacions contra els independentistes catalans, per raons obvies: en l'execució del seu projecte polític, avalat per unes eleccions democràtiques, en cap moment van fer ús de la violència. I ara resulta que aquells que es deia que havien fugit, en realitat havien anat a cercar justícia imparcial... a Europa.
Perquè a la mateixa conclusió que Alemanya, ja hi va arribar també Bèlgica. Que per paga ara s'ha vist obligada a recordar al ministre Borrell, davant els seus requeriments, que en aquell país el govern i la justícia fan vides separades. Quin ridícul, senyor Borrell.
I és que la fantasia serveix per a una etapa molt curta de la vida, per més que tants de mitjans de comunicació espanyols encara no se n'hagin entemut i ens continuïn tractant com a criatures. Sempre arriba el dia que obres els ulls i descobreixes que Màtrix no existeix.
I descobreixes també que els interessos que moven el futbol no són precisament patriòtics. I que les monarquies no ho són per la gràcia de Déu i encara menys per la gràcia d'un dictador. I que la gent pacífica, per molt en contra que estiguis d'allò que fan, no la pots fer passar per violenta. Ni tenir-la tancada mesos i mesos sense un judici imparcial.
Així és que, per més vegades que mos vulguin entabanar amb el món fantàstic de Màtrix, no mos ho hem de creure. No ho trobau?
